En els anys 80 cap líder d’una força política amb presència significativa en el Congrés dels Diputats no hauria gosat afirmar que la cambra escollida pel sistema acceptat per tot l’arc polític no representava la sobirania popular i sí que ho feia el Senat, que tots sabem que el sistema d’elecció distorsiona molt la realitat ‘proporcional’, però Núnez Feijóo va afirmar-ho fa uns dies.
Per si aquesta afirmació no fos prou greu, l’home que des de fa dècades es presenta com el gran coneixedor de l’Administració de Justícia, el valencià González Pons, en aquesta espiral de qui la diu més grossa va obsequiar-nos amb l’afirmació "el Tribunal Constitucional és el càncer de l’Estat de Dret".
Per si aquest biaix dels que voldrien acaparar totes les esferes de govern i quan no ho aconsegueixen no tenen inconvenient en, com ha fet José María Aznar, afirmant que la majoria que va investir el president Sánchez (178 escons, més de 12 milions de vots) és pitjor que el terrorisme d’ETA que sempre enyoren.
Hi ha moltes formacions polítiques que confonen partit i institucions i si el seu partit no governa aquella institució ajuntament, parlament, Congrés dels Diputats, no li reconeixen legitimitat. Hi ha algunes formacions polítiques nascudes les darreres dècades que sovint, massa sovint afirmen que ells representen la ciutadania, el poble, com si els altres representessin la flora i la fauna. La ciutadania és diversa i la seva representació també ho ha de ser.
La política actual tendeix a confondre legalitat amb posicionament. El que els agrada és necessàriament legal i el que no els agrada és il·legal. Evidentment, també han oblidat que les opinions són opinions, respectables però no pas d’obligada adhesió. La pluralitat avala la lliure expressió de les diverses perspectives, però no les fa infal·libles, totes tenen biaix partidista i dins de cada partit, probablement trobarem, també, diverses posicions que, interessades o no, els direm sensibilitats.
El Partit Popular podria haver optat per presentar-se com un partit liberal en el vessant econòmic i moderat en la defensa dels drets individuals, descentralitzador perquè acumula molt poder en el que anomena parlaments regionals. Lluny d’aquesta possibilitat, vol competir amb l’extrema dreta i renega dels avenços socials, insulta a les minories que reclamen els seus drets i a la meitat de la societat quan nega grans diferències en l’impacte de la llosa cultural del masclisme sobre les dones i la desigualtat persistent.
Avui el PP ha tornat a sortir a carrer. A la dreta li agrada molt manifestar-se i no hi ha retret democràtic al fet que ho faci, és un dret que ens va ser negat en tots els períodes dictatorials. Sí que és interessant recordar el que els ha portat a vestir-se amb roba còmoda i agafar les pancartes. El reconeixement del matrimoni gai, les reformes educatives que intentaven incorporar valors de viure cívicament en una societat plural i reduïen hores de religió, la decisió de la dona a interrompre un embaràs, la reforma de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya, el final d’ETA i la permanent acusació de traïdors a tots els que parlessin de diàleg o d’aplicació de drets penitenciaris.
Sabem que el PP està contra el reconeixement nacional de Catalunya encara que la Constitució parli de nacionalitats recollint la reclamació històrica de reconeixement, està en contra de la igualtat i la llibertat de les dones, dels drets dels col·lectius LGTBI, del final d’un terrorisme que va suposar grans pèrdues i ferides que intentem guarir i ara, està en contra d’una mesura de gràcia que intenti donar per superat un període en què l’acció fora de la llei l’hem pagada molt cara tots els que creiem que hi ha una causa catalana expressada de manera diversa, doncs en la pluralitat hi ha la llibertat.
Sabem que està en contra de tot això, però estar en contra de la política que fan altres partits, encara que el Partit Socialista sigui el seu etern adversari no justifica ni pot justificar intentar destruir les bases de l’estructura parlamentària, democràtica i evolutiva que ens cal perquè Catalunya torni a concentrar-se en mostrar la capacitat transformadora del seu autogovern, les institucions espanyoles puguin algun dia ser exemple de transparència i l’Europa social pugui atendre les crisis del món cada vegada més greus.
El PP no busca solucions, només ens mostra la seva ràbia, rancúnia, ressentiment per no haver aconseguit les quotes de poder polític que desitjava. Perquè no ho aconsegueixi, caldrà resoldre molts problemes i demostrar que teníem raó quan dèiem que hi havia una alternativa complexa però possible al binomi PP-Vox. Que obtinguin menys vots en el futur depèn de la capacitat de resoldre problemes en el present. Per tant, aparquem les fòbies, les angoixes, l’atracció per la tragèdia, i posem-nos a treballar. Hi ha molts problemes socials per resoldre.
Per si aquesta afirmació no fos prou greu, l’home que des de fa dècades es presenta com el gran coneixedor de l’Administració de Justícia, el valencià González Pons, en aquesta espiral de qui la diu més grossa va obsequiar-nos amb l’afirmació "el Tribunal Constitucional és el càncer de l’Estat de Dret".
Per si aquest biaix dels que voldrien acaparar totes les esferes de govern i quan no ho aconsegueixen no tenen inconvenient en, com ha fet José María Aznar, afirmant que la majoria que va investir el president Sánchez (178 escons, més de 12 milions de vots) és pitjor que el terrorisme d’ETA que sempre enyoren.
Hi ha moltes formacions polítiques que confonen partit i institucions i si el seu partit no governa aquella institució ajuntament, parlament, Congrés dels Diputats, no li reconeixen legitimitat. Hi ha algunes formacions polítiques nascudes les darreres dècades que sovint, massa sovint afirmen que ells representen la ciutadania, el poble, com si els altres representessin la flora i la fauna. La ciutadania és diversa i la seva representació també ho ha de ser.
La política actual tendeix a confondre legalitat amb posicionament. El que els agrada és necessàriament legal i el que no els agrada és il·legal. Evidentment, també han oblidat que les opinions són opinions, respectables però no pas d’obligada adhesió. La pluralitat avala la lliure expressió de les diverses perspectives, però no les fa infal·libles, totes tenen biaix partidista i dins de cada partit, probablement trobarem, també, diverses posicions que, interessades o no, els direm sensibilitats.
El Partit Popular podria haver optat per presentar-se com un partit liberal en el vessant econòmic i moderat en la defensa dels drets individuals, descentralitzador perquè acumula molt poder en el que anomena parlaments regionals. Lluny d’aquesta possibilitat, vol competir amb l’extrema dreta i renega dels avenços socials, insulta a les minories que reclamen els seus drets i a la meitat de la societat quan nega grans diferències en l’impacte de la llosa cultural del masclisme sobre les dones i la desigualtat persistent.
Avui el PP ha tornat a sortir a carrer. A la dreta li agrada molt manifestar-se i no hi ha retret democràtic al fet que ho faci, és un dret que ens va ser negat en tots els períodes dictatorials. Sí que és interessant recordar el que els ha portat a vestir-se amb roba còmoda i agafar les pancartes. El reconeixement del matrimoni gai, les reformes educatives que intentaven incorporar valors de viure cívicament en una societat plural i reduïen hores de religió, la decisió de la dona a interrompre un embaràs, la reforma de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya, el final d’ETA i la permanent acusació de traïdors a tots els que parlessin de diàleg o d’aplicació de drets penitenciaris.
Sabem que el PP està contra el reconeixement nacional de Catalunya encara que la Constitució parli de nacionalitats recollint la reclamació històrica de reconeixement, està en contra de la igualtat i la llibertat de les dones, dels drets dels col·lectius LGTBI, del final d’un terrorisme que va suposar grans pèrdues i ferides que intentem guarir i ara, està en contra d’una mesura de gràcia que intenti donar per superat un període en què l’acció fora de la llei l’hem pagada molt cara tots els que creiem que hi ha una causa catalana expressada de manera diversa, doncs en la pluralitat hi ha la llibertat.
Sabem que està en contra de tot això, però estar en contra de la política que fan altres partits, encara que el Partit Socialista sigui el seu etern adversari no justifica ni pot justificar intentar destruir les bases de l’estructura parlamentària, democràtica i evolutiva que ens cal perquè Catalunya torni a concentrar-se en mostrar la capacitat transformadora del seu autogovern, les institucions espanyoles puguin algun dia ser exemple de transparència i l’Europa social pugui atendre les crisis del món cada vegada més greus.
El PP no busca solucions, només ens mostra la seva ràbia, rancúnia, ressentiment per no haver aconseguit les quotes de poder polític que desitjava. Perquè no ho aconsegueixi, caldrà resoldre molts problemes i demostrar que teníem raó quan dèiem que hi havia una alternativa complexa però possible al binomi PP-Vox. Que obtinguin menys vots en el futur depèn de la capacitat de resoldre problemes en el present. Per tant, aparquem les fòbies, les angoixes, l’atracció per la tragèdia, i posem-nos a treballar. Hi ha molts problemes socials per resoldre.