Vox, el PP i Ciutadans han pactat que la Junta d’Andalusia subvencioni els toros en un 75%, un espectacle que fins i tot a Jaén està perdent audiència i que fins ara depenia massa de les castigades arques municipals. Al mateix temps, el TC (aquella colla de fatxes vestits amb toga que té l’última paraula en els assumptes judicials més peluts a Espanya, i que es van ventilar l’Estatut en una plaça de toros “a las cinco de la tarde”), ha decidit que a les Balears no es pot prohibir la mort del toro en una corrida. I esperin-se, que viurem més retorns a la iconografia tradicional deficitària en aquesta corcada pell de brau.

Això no treu, però, que des de la prohibició dels toros a Catalunya jo no guardi una estranya nostàlgia. No se’m malentengui: em va costar una mica decantar-me, perquè hi havia arguments poderosos (bàsicament liberals) contra la prohibició, però finalment vaig mostrar-me a favor de prohibir l’espectacle perquè arrossegava massa valors negatius.

Ho dic amb coneixement de causa: he anat a una, només una, corrida de toros a la Monumental i vaig sortir-ne profundament deprimit. Moralment, severament. No crec que al cap i a la fi resulti un espectacle edificant, no arriba als mínims, però això no treu que no trobi a faltar algunes coses que crec que ens aportaven, especialment en el vessant cultural.

Un dia descobreixes que una verònica es diu així perquè fou Verònica qui va posar el sant sudari a la cara de Crist, i ho assimiles al pas de la capa pel front del toro, i dius ostres. O tantes altres expressions lingüístiques: mirar-s’ho des de la barrera, entrar a matar, “hacer novillos”, donar allargues (“dar largas”), “a las primeres de cambio”, “a toro pasado”, valor i al toro, lligar-se els matxos, “cambio de tercio”, agafar el toro per les banyes, “echar un capote”, “escurrir el bulto”, estar de capa caiguda, estar “para el arrastre”, “pasarse de castaño oscuro”, primeres espases, que ens agafi el toro, “rematar la faena”, sortir per la porta gran, vergonya torera.

Tot això, que encara fem servir sovint, es difuminarà amb els anys com se’ns esborrarà el valor que tenia per Ava Gardner que un torero se la repassés a la Costa Brava lluny de la seva parella (Frank Sinatra), o potser fins i tot ens costarà entendre algun quadre de Picasso o de Casas o de Goya o la corrida surrealista que va celebrar Dalí a Figueres, o algun poema de Lorca. No passa res. És la vida, és positiu i probablement tot quedarà, com tantes expressions culturals i lingüístiques políticament incorrectes que han quedat gravades al nostre imaginari.

Per sort, la tradició funciona com un subconscient que de vegades s’aferra eternament a la nostra matèria grisa, encara que ens pensem que hàgim passat pàgina. És per això que Vox, C’s i PP s’hi agafen ara tan fortament, perquè volen excitar aquesta flama sentimental i sens dubte nacionalista que fa que, des de Catalunya, tan sovint ens costi diferenciar una montera de torero i un tricorni de guàrdia civil. Ens costa perquè són el mateix, vull dir. Per sort, nosaltres som el toro.

Nosaltres som Ferdinand. Nosaltres hem escollit una sortida noble a la nostra causa, i no assemblar-nos a una colla d’abusananos donant suport a un suposat “valent” que marca paquet però que juga amb avantatge. Nosaltres hem escollit el relat de Ferdinand no perquè la lluita no sigui de vegades inevitablement física (en això podríem millorar), sinó perquè és la nostra única arma eficaç.

Crec que avui, si es fan servir bé, aquestes són les armes guanyadores (tot i que triguen més, i exasperen, i provoquen algunes ferides greus). Us trobaré a faltar, toros. Et trobaré a faltar, Espanya. Però sortirem d’aquesta plaça vius, i lliures, i en pau, i us haurem deixat exhibir abans totes les vostres sàdiques acrobàcies. No ens suposa cap problema: en pitjors places hem torejat.