El món rural, la pagesia. Aquells que allunyats de les grans ciutats i sense fer soroll alimenten tot un país. Els dels tractors i les vaques. Els del paisatge que només veiem quan anem a fer el turista el cap de setmana. Milers de treballadors invisibles i incansables als que només els hi posem cara si tallen carreteres i col·lapsen Barcelona. Farts de nosaltres, que no veiem més enllà de les prestatgeries de l’Ametller Origen, i del menyspreu que pateixen per part de l’administració. Governs que en lloc de defensar-los els posen als peus dels cavalls permetent que arribin productes de fora sense cap mena de control. Que les grans superfícies s’enriqueixin a les seves costelles i que es perdin entre la paperassa per poder subsistir.

Ai la burocràcia. Allò que hauria de servir per fer-ho tot fàcil i ordenat es menja els pagesos a l’hora de demanar subvencions i ens consumeix a tots a cada pas que fem. Els nostres administradors han perdut els papers i ens els fan perdre a nosaltres. Ens esgoten els temps i l’energia, a veure si amb una mica de sort desistim en el camí i així s’estalvien l’ajut. Lluny de reconèixer que el pastís no dona per a tots, que el sistema ha fet fallida, ens fan còmplices del seu desgavell i inoperància. Ens fan sentir inútils per no assumir la seva ineptitud. Ens aboquen a gestions telemàtiques que funcionen a mitges, a trucades en espera o sense resposta. A la desesperació absoluta quan sents que ningú t’escolta ni et fa cas.

Posem-nos en el cas de demanar. Que som nosaltres qui sol·licitem un ajut públic. La beca o el subsidi d’atur. Ens ofeguen amb qüestionaris, entrevistes i preguntes a prova de savis. Això, si no morim en l’intent. I, si no, que els hi preguntin als familiars de persones amb dependència, que esperant el servei domiciliari, la residència o el cuidador han vist morir els seus. Si d’entrada per pagar tot hauria de ser més ràpid i fàcil, tampoc sempre és així. No fa gaires dies vaig haver de fer fins a quatre trucades i unes quantes gestions telemàtiques per poder pagar una multa de trànsit. I si parlem d’Hisenda, sort del gestor, que interpreta la lletra petita per acabar dient-me que un any més he de pagar.

Pagar i callar. Sigui per donar o per rebre, ni se t’acudeixi presentar un recurs. No facis soroll, que et posaran l’ull a sobre. Si recorres la multa d’Hisenda acabaràs pagant més. Si no poses cap al·legació a la multa del trànsit, et faran un descompte del 50% i tots contents. Ens animen al desànim. Al conformisme i a parlar en veu baixa. Ens volen muts i obedients. Perquè així ens fan creure que això és la normalitat. Ni ho és ni hem de callar. De ciutat o de poble, els catalans estem al costat dels pagesos. Perquè els necessitem, sí. Però també perquè han alçat la veu i han despertat un país adormit. Que ha de superar la somnolència per sortir del col·lapse burocràtic al qual ens han abocat.