La desmemòria es la mort dels pobles. De ben segur que ho haureu escoltat força vegades.... que qui perd els orígens perd la identitat... que no hi ha futur per aquells que obliden la seva pròpia història... Bé, el cas és que no hi més veritat que aquesta i encara la tragèdia és més terrible quan, la manca de reacció, la debilitat en la resposta, o el “menfotisme” d'una part de la població, fa perillar el futur de tot el col·lectiu. I em refereixo als atacs constants a la nostra llengua que, com la cera tova, ja se li comencen a notar totes les ditades. Una llengua que com totes és patrimoni de tothom i de ningú en particular, és permanent violentada, ultratjada, davant la mirada estúpida d'Europa. I l'eix del mal no és aquesta inculta de Ripoll que es rebateja amb la cotilla de “maña”, ni el renegat de torn, sinònim que la maldat ens arriba de Ponent. D'un invent que es diu Espanya i que sempre, amb dictadures, monarquies o repúbliques, sempre ha perseguit la desaparició de la nostra identitat.

Aquesta setmana s'ha inaugurat al CCCB l'exposició Pasolini Roma, un magnífic projecte concebut i produït en col·laboració amb altres prestigiosos centres culturals europeus. El recorregut per l'exposició evidencia la provocació permanent en la vida del polifacètic cineasta. De la provocació en va fer militància des del coneixement i la lectura. De la seva obra assagista i narrativa en deduïm el seu compromís i la seva vindicació constant. I a través de la defensa del friülà, la seva llengua materna, Pasolini passa a la defensa de totes les llengües assetjades. A la revista de L'Academiuta, Pasolini, reivindica de manera especial les llengües romàniques, amb una mirada explícita a la llengua catalana: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la no tan sols de l'escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna publica, de la ràdio, de la premsa, del llibre i fins i tot de l'església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua”. Pasolini s'equivocava en la seva reflexió ben intencionada. Com s'equivoquen molts analistes focalitzant la persecució en persones concretes. No era Franco ni tampoc ho és la consellera aragonesa, La Carmeta de Ripoll. El mal té un nom i es diu Espanya que, com sempre, continua amb la seva vocació de ser una, grande y llibre.