No s'han construït les condicions adequades per al diàleg. Pedro Sánchez s'ha aclimatat a la Moncloa i l'independentisme pilota la Generalitat després del parèntesi imposat del 155, però el nus continua sense desfer-se. La responsabilitat deu ser compartida, però té gradacions. El referèndum és un tabú als cercles de poder de Madrid que sempre ha freqüentat el PSOE -els mateixos que el PP- i els dirigents independentistes -ara ja en vaga de fam- no han sortit de la presó, condicions mínimes del sobiranisme per construir enteses sòlides que desemboquin en una negociació política. Conscient que a Catalunya no cristal·litza l'anhelada unitat estratègica i els discursos institucionals alimenten la desorientació, Sánchez ha optat per prioritzar els propis interessos. Fa temps que Casado i Rivera van fer el mateix quan es tracta dels catalans.

El càlcul polític s'ha imposat a la política, paraula gastada de tant repetir-la i ignorar-la. El discurs dur contra l'independentisme verbalitzat pel socialisme espanyol en la sessió monogràfica sobre Catalunya al Congrés -articulat per compensar la negativa a aplicar el 155 que li demanen PP i Cs- frustra qualsevol acord a curt termini sobre el fons del problema. L'espectacle del Congrés és decebedor perquè remet als mals de la política, tan entregada als interessos partidistes com allunyada dels beneficis col·lectius. De Sánchez no se n'han escoltat propostes perquè pensa en l'horitzó electoral i la Moncloa abans que en el trajecte costerut de cedir i pactar amb l'independentisme. No fos cas que els rivals l'avancessin per la dreta. Aquest és pla del líder del PSOE, senzill i poruc: contenir el nervi recentralitzador sense rostir-se amb Catalunya i enfocar les eleccions en les millors condicions possibles.

Sánchez compara l'independentisme amb les "mentides" del Brexit perquè la vinculació amb el populisme és el camí més curt per desacreditar el procés, de la mateixa manera que el lligam amb la violència alimenta el fantasma del 155. El president espanyol no pretén intervenir les institucions catalanes com pregonen dia sí i dia també Casado i Rivera, però necessita transmetre que sabria com fer servir el poder de la Constitució si l'independentisme es rebel·la. Però això verbalitza la recepta Borrell de fermesa i contundència, i redueix el problema de Catalunya a un desacord entre catalans. Encapsulant la discrepància, reduint-la a un afer estrictament domèstic, empetiteix i trasllada el problema. Resulta, però, que Espanya no trobarà estabilitat política sense afrontar de cara el plet català, com tampoc construirà credibilitat si les acusacions de rebel·lió acaben en condemna dels dirigents que han pilotat el procés.

Convertir els interessos electorals en el principal objectiu és una decisió estratègica, però comporta riscos. Sánchez intentarà resistir el màxim a la Moncloa i, per aconseguir-ho, necessita que les municipals i les europees li vagin millor que les andaluses. I pensa que la millor manera d'enfocar la cursa del 2019 és ajornant la gran solució per a Catalunya, un pas que també suposa sacrificar els pressupostos. No és estrany, doncs, que concloent això digui que un referèndum a Catalunya dividiria la societat. El que és curiós és que ho argumenti precisament qui va demanar recomanar una segona votació per resoldre el Brexit. Sánchez hauria de tenir present que sempre que el socialisme espanyol ha ignorat Catalunya, ha començat a perdre la Moncloa. Si tot es redueix a l'estratègia, que analitzi totes les variables.