Noi i noia adolescents. 16 anys. En fa tres que són parella. Per accident, ella es queda embarassada i té clar que vol avortar. Quan es presenta al centre de planificació per iniciar el procés, li expliquen que no pot fer-ho sense permís dels seus pares. Ella no es veu en cor d'explicar-los-ho i demanar-los l'autorització i a partir d'aquí, el cúmul de fatalitats. Opta per guardar el secret i anar passant els mesos vestint roba ampla fins que arriba el dia de parir. El seu xicot, que s'ha estat documentant, assisteix el part. La criatura neix sana. Hores després, ell se l'endú i l'abandona al riu Besòs. Al cap de tres dies apareix el cadàver de la nounada. 

No és cap sèrie de Neflix. És un cas real que va passar el 2019 a Santa Coloma i que aquesta setmana ens ha explicat l'Anna Punsí al programa Aquí Catalunya, de Ser Catalunya. Un tràgic exemple que serveix per il·lustrar per què és tan important la reforma de la llei de l'avortament que aquesta setmana ha validat el Senat i que ha d'entrar en vigor properament, després de l'últim aval al Congrés. 

Amb la nova llei de Salut Sexual i Reproductiva ja no caldrà aquest consentiment patern perquè les menors de 16 i 17 anys puguin interrompre un embaràs no desitjat. De fet, ja era així fins que l'any 2015, en això tan típic de la dreta de retrocedir en els drets de les dones, el govern Rajoy va tornar a imposar aquest permís. I encara gràcies, perquè la idea inicial d'un tal Gallardón, que va acabar a la tomba política per la ranciesa de la seva proposta de llei, pretenia rebobinar fins als 80, i que, per exemple, la malformació no fos motiu suficient per avortar. Tot per l'afany de contrareformar tot el que fes olor de progressista, com va ser la llei que Zapatero va implantar l'any 2010. 

Ara, gairebé 13 anys després, el Tribunal Constitucional ha tret la pols al recurs que el Partit Popular va presentar a aquella norma. El jutge que pilotava el debat, conservador, deia al seu document coses tan indigestes com que la interrupció de l'embaràs no és un dret de la dona o que la vida comença amb la gestació. La majoria progressista l'ha corregit, avalant aquella llei de 2010.

També aquesta setmana, El Sevilla, el poeta de Déjame que te acaricie el chow chow, s'ha fet el graciós aplaudint el poli infiltrat que va allitar-se amb cinc activistes d'esquerres. A porrazos les sacó la información, tendrían que darle la medalla al mérito. Escoltant-lo, algú s'exclamava de com pot ser que encara avui es facin comentaris tan tronats, amb els temps que corren. I aquí és on tots pequem d'il·lusos. Perquè encara queda a la societat un pòsit caspós i masclista incombustible. Un de cada cinc espanyols, sense anar més lluny, considera que forçar la parella a tenir sexe no ha de ser delicte. I ens equivocaríem si caiem en la caricatura d'Abascals i companyies, perquè encara que d'altres no ho pregonin, potser no voten Vox, però en la intimitat hi coincideixen. Són els mateixos que s'abonen a la demagògia barata que deixar llibertat a les adolescents perquè avortin convertirà els instituts en bacanals. Com si totes i cadascuna de les dones que passen per un avortament no ho visquessin com un tràngol. Portem dies enquistats en la batalleta política al voltant de la llei del només sí és sí. I, encallats com estem, perdem de vista que, a més de codis penals, el clic imprescindible passa per un canvi de mentalitat. Perquè que un agressor es podreixi pot ser un consol, però de cap manera traurà a la víctima el dolor de la violació.