Com que la conjuntura és tan penosa i marca un punt d'inflexió que consolidarà la ruptura definitiva de les estratègies per la República, per ara deixeu-me fer un excurs cap a una proposta de diccionari elemental.

Anàlisi: és allò que cal compartir, amb dades científiques, per determinar fortaleses i amenaces pròpies i de l'enemic. Sense això no es pot bastir cap estratègia comuna. La cúpula espanyolista comparteix una anàlisi: “a por ellos”. Els independentistes o republicans estem esperant fa un any.

Desobediència civil: La desobediència civil, com el seu nom indica, la fan els civils, no les institucions, en principi. I la desobediència és voluntària. Cap moviment de desobediència històric s'ha basat en reclamar a altres persones o institucions el que un no està disposat a fer.

Diàleg: el diàleg sempre és l'objectiu final de qualsevol estratègia no violenta. Per això mateix és erroni contraposar diàleg i desobediència. Sense passos previs de desgast de l'adversari fort aquest mai s'asseurà a negociar. Si no, que els hi diguin als sindicalistes. O a Ghandi.

Estratègia: és el mètode i el camí a llarg termini per arribar a un objectiu. Però perquè la gent la comparteixi, ha de ser clara i diàfana. No es pot fer veure que s'està en una estratègia per la independència quan de fet s'està per la revolució primer. O s'està per a l'hegemonia dins del bloc republicà i no per assolir l'hegemonia social.

Estat. L'estat hauria de garantir drets i llibertats. A Catalunya des del 2010, l'Estat vulnera drets i llibertats als catalans i per extensió arreu. La cúpula de l'Estat és un autèntic enemic nacional i de classe; i el conflicte intel·ligent i sostingut amb aquest, per terra mar i aire és el que caldria. No serveix ni l'apaivagament del conflicte, ni la gesticulació insurreccional suïcida.

Hegemonia, el terme definit per Gramsci, significava dominar el relat entre totes les capes populars. L'hegemonia aritmètica parlamentària no és garantia d'hegemonia social. Alguns aquí amb les presses, normalment nou vinguts a l'independentisme, ho obliden.

Inquisició és el mètode històric de perseguir la dissidència a Espanya. Ho és l'actual actuació dels cossos policials i de la fiscalia i els jutges, fabulant relats falsos per incriminar persones, utilitzant falsos testimonis o de part, imputant causes en funció de la intencionalitat ideològica o política.

No cooperació, és un dels instruments de les estratègies no violentes, que normalment s'apliquen en fases avançades del moviment i que garanteix que segments creixents de la població desconnecten de l'Estat repressor. Pretendre, un cop més que això només se'ls pot exigir als qui ocupen càrrecs polítics és d'una falsedat històrica i d’un infantilisme monstruós. Cap de les entitats, fins i tot les que van de camuflatge, ha presentat cap campanya seriosa de no cooperació, ni tan sols s'ha encarrilat el potencial de dos milions de votants cap a l'emancipació de facto.

No violència, és una estratègia que necessita objectius factibles, compartibles més enllà dels cercles mobilitzats pel gran objectiu final, amb un calendari escalonat d'accions, amb direcció que normalment ha de donar la cara i no camuflar-se, amb una gamma d'actuacions que vagin des de les estrictament legals a aquelles que comporten riscos de legalitat, que òbviament han de ser voluntàries. Utilitzar performances no violentes però adreçar-les a objectius que divideixen la bases social que caldria ampliar és tot menys no-violència. Per exemple, buscar el cos a cos amb Mossos.

Nyerros i cadells són les partides de bandolers enfrontats al final del segle XVI, més o menys com ara. Si això ens consola, les bandositats catalanes feien ingovernable Catalunya per part de l'Estat. Al cap de poc s'inicià l'únic conflicte clarament de secessió fins a l'actual: la Guerra dels Segadors.

Pilars o fonaments de l'Estat. Sense saber quins són, tenir-los ben apamats i determinar per on es poden desgastar, no hi haurà estratègia guanyadora ni insurreccional ni basada en el diàleg.

Tàctica, és l'adequació en cada conjuntura d'una estratègia a llarg termini. El gran problema actual de l'independentisme és que una part d'ell no s'adona de la ruptura de l'estratègia seguida fins a l'octubre passat i la necessitat d'un canvi. I es limiten a fer saltirons tàctics d'alta gesticulació, en el marc d'un carril de via morta.

Unilateralitat. La dialèctica unilateralitat-diàleg és absurda. Sense racions importants d'unilateralitat no s'arribarà mai al diàleg. Ara bé, la unilateralitat a la brava tampoc és garantia de res. Aprenguem de l'Estat: el govern s'omple la boca de diàleg, però els aparells de l'Estat continuen arrasant els drets i llibertats. Doncs al revés també: el govern català ha de parlar de diàleg, però la societat civil i el micro aparell autonòmic han de treballar constantment per l'emancipació i el desgast de l'adversari.

Violència és l'ús de la força per imposar una doctrina, un pensament, un règim. La violència estructural és la constant sobre la població catalana per part de l'Estat espanyol i en el darrer any una violència bruta evident. Contra un estat violent estructuralment només es pot respondre amb una no violència també estructural. Fins a l'u d'octubre es va seguir una via democràtica tradicional: vots i manis. El referèndum fou una acció no-violenta però no emmarcada en cap estratègia no violenta de llarg recorregut, pactada i assumida per tots els partits i entitats. D'aquest buit n'estem ara patint les tristes conseqüències.

Vuitanta per cent, és la base de població que en totes les enquestes es demostra partidària de la República, de l'autodeterminació pactada i de les llibertats per a tothom, inclosa la dels presos. Resumint, totes les tàctiques i estratègies que vagin destinades a dividir aquest bloc no són no-violentes i no porten a la independència. Les estratègies i tàctiques destinades a consolidar aquest bloc i a augmentar la complicitat de sectors ara dubtosos o fins i tot d'electors ara unionistes, en les lluites compartides (Òmnium dixit) són l’ABC de la no-violència.

Per avui, deixem-ho aquí.