Les notícies sobre abusos sexuals a menors, nens i adolescents, per part d'alguns clergues, han esquitxat de vergonya l'església catòlica i produït un veritable escàndol a la societat catalana pel fet de tractar-se, pel que sembla, d'una pràctica ja antiga, fins ara silenciada, delicte enfront del qual mai no ha actuat d'ofici la justícia ordinària.

Totes les situacions d'abús es produeixen en un context de relacions de poder, com l'assetjament sexual a la feina, posem per cas, entre el cap i persones subordinades seves, forces armades incloses. En els casos coneguts aquests dies, el delicte té una gravetat extraordinària atès que les víctimes són menors d'edat i els seus abusadors, persones en qui les famílies havien dipositat una confiança que ha estat completament traïda.

En esdeveniments anteriors, tot i les denúncies dels nens, sovint no se'ls atorgava credibilitat, ja fos pel fet de pensar que no podia ser realitat allò que deien les víctimes, en altres perquè l'autoritat moral tradicional, l'estatus de superioritat jeràrquica dels abusadors, produïa una certa por entre els nens i les seves famílies, per les conseqüències posteriors que la denúncia pogués tenir, entre les quals perjudicar la imatge pública de la mateixa religió.

A l'àmbit escolar amb alguns ensenyants, en el món de l'esport amb entrenadors o en l'esplai amb monitors, s'han produït també accions execrables com les que han protagonitzat alguns capellans, sovint de manera continuada al llarg dels anys i en parròquies diferents de la nostra geografia, si bé l'àmbit familiar continua sent el majoritari de les situacions d'abús sexual a menors d'edat.

L'església catòlica, amb la qual s'identifica el 52% de la població del Principat, cal reconèixer que, en la majoria de casos, no ha estat capaç de trobar una resposta clara, inequívoca i contundent enfront dels fets ara denunciats. S'ha optat pel silenci, com si res no hagués passat, canviant els capellans de parròquia i ampliant així l'àmbit territorial del possible delicte, o bé apartant els presumptes abusadors de responsabilitats que impliquessin contacte amb menors.

L'ocultació s'ha produït durant molts anys, pensant, potser, que el silenci feia desaparèixer el mal produït o bé oblidar-lo. Però ha passat just al contrari, ja que un cop les víctimes s'han fet adultes, i s'han desprès dels prejudicis i condicionants de les relacions de poder que els seus progenitors vivien amb intensitat, per una qüestió d'edat i de cultura, finalment han parlat. La seva denúncia ens ha fet conèixer històries abominables en les quals a alguns contemporanis nostres se'ls va robar i fer malbé els anys més tendres de la seva vida, sense que rebessin cap mena de reparació, ni legal, ni psicològica, ni econòmica, havent de viure la seva tragèdia en la solitud més gran, sense cap de les atencions que el seu estat requeria.

Ara han estat Vilobí d'Onyar, Constantí i Cambrils, com tants altres indrets que potser mai no coneixerem. Però també Montserrat i, pel que sembla, durant quaranta anys continuats. Els qui sense ser creients hem valorat sempre el caràcter de referent simbòlic de tantes causes nobles, vinculades al monestir, n'hem quedat tocats no pas menys que els mateixos catòlics practicants o no. Per això, no som pocs els que esperem de Montserrat, pel respecte, consideració i prestigi que li atorguem en l'àmbit de la defensa de la democràcia, la cultura i el país, un nivell de compromís similar enfront dels abusos sexuals a menors.

Montserrat ha de condemnar els fets sense pal·liatius de cap mena i excloure del clos de la vida monàstica els qui han emprat la seva situació privilegiada per aprofitar-se dels més febles. El coratge, la valentia, la determinació que Montserrat ha demostrat tants cops al llarg de la història, davant de situacions molt difícils, ha de fer-los servir ara com a exemple de posicions clares i no comprensives dels abusos, sinó totalment bel·ligerants en contra i del tot condemnatòries.

El monestir té ara una oportunitat d'or per a no decebre la societat catalana i fer que aquesta li renovi la confiança civil que, reiteradament, li ha anat atorgant. Rebaixar l'abast de les agressions, silenciar-les o mirar cap a una altra banda, tanmateix, podria comportar la crisi d'aquesta confiança, la pèrdua del valor icònic del monestir o l'esqueixament d'una fructífera i positiva relació històrica entre Montserrat i Catalunya.

Deixo per a un altre moment, l'assignatura pendent de l'església catòlica: la sexualitat, el celibat obligatori, el paper subsidiari i marginal de les dones a l'església, l'homosexualitat, aspectes alguns d'ells tractats de manera més sensata que el Vaticà pels catòlics de ritu oriental, les esglésies cristianes ortodoxes o les esglésies cristianes protestants de la majoria de denominacions. Ara i tant, el més urgent és no sols no deixar que s'allargui l'ombra del dubte, la sospita o la complicitat encoberta, sinó que la resposta de l'església catòlica ha de ser fulminant en el rebuig absolut a qualsevol pràctica atroç com la que aquests dies ha trasbalsat tothom.