Les anàlisis fetes a l’opinió publicada sobre les eventuals estratègies dels membres del Govern cessats en raó de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i empresonats per ordre de la jutge Lamela de l’Audiència Nacional per tal de poder sortir de la presó van des de la ignorància arriscada a la malevolència conscient. Ja sigui per burlar-se dels encausats o per criticar els encausadors s’ha fet un seguit d’afirmacions que caldria desmentir.

En primer lloc cap dels empresonats es troba privat de llibertat per les seves idees, ans per la convicció del jutjador que la seva actuació (no idees) ha anat més enllà del que la llei permet. I en el concepte llei no hi ha distincions per adjectius: catalana o castellana, tota la llei està sotmesa al criteri del garant de la Constitució, el Tribunal Constitucional, que ja els va advertir que anaven per un camí que podria conduir-los a la presó. És així aquí i en qualsevol Estat del nostre entorn (inclòs el britànic), ens agradi o no sempre o mai el que decideixi el tribunal.

En segon lloc, en qualsevol moment de la seva situació de presó preventiva, aquesta es pot modificar a instància de part o per iniciativa del jutge. Es tracta d’una mesura extrema, poc agradable de mantenir per a qui la dicta (no diem per a qui la pateix) que es pot girar en contra seva i que sense dubte produeix, en aquest cas concret i en les actual circumstàncies,  molts efectes col·laterals indesitjables i una molt generalitzada situació de desconcert: com han d’estar els Jordis compartint espais amb violadors o assassins? La situació, per més que la llei la reculli, és surrealista.

Dit això, la possibilitat que la presó preventiva acabi passa per dues vies que no són incompatibles: un criteri diferent al respecte per part de qui haurà d’assumir la competència en el cas, la Sala Segona del Tribunal Suprem, o un canvi de criteri en l’Audiència Nacional. Sigui com sigui, però sobre tot en el segon supòsit, passa el canvi per la constatació que alguna o totes les circumstàncies que la van motivar han desaparegut (si no ho fes per això, la jutge Lamela hauria incorregut en prevaricació al dictar la presó) De totes les raons que a judici del jutjador justificaven la presó preventiva la més evident a ulls de qui hagi seguit el procés polític que es viu a Catalunya és la reiteració delictiva. I és aquí on arribem a una explicació raonable del que els mitjans recullen com l’obligació de claudicar o mentir sobre les pròpies idees per poder sortir de la presó, que no és el cas.

No es pot demanar a ningú que acati l’article 155 sense ser víctima d’una autoparadoxa: els membres del govern cessats ja han acatat el 155 en allò que es pot demanar d’ells: ni cobren com a tals, ni manen com a tals, ni tenen accés als seus despatxos com a tals. Tots ells, a més, van anar voluntàriament a declarar en la instrucció del seu cas a l’Audiència. És que se’ls pot demanar més acatament del 155? I és que potser, si diguessin quelcom més al respecte, tindria sentit que la jutge ho prengués en consideració per tal d’alliberar-los?

Sí que té sentit en canvi, als efectes d’un canvi de parer judicial, que els consellers afirmessin (ni que sigui mentint en clau de defensa, cosa molt legítima) que no pensen reiterar-se en aquelles actuacions que els han portat a la presó. És això acatar el 155? Més aviat és emprar tots els mecanismes de què disposen per intentar passar el Nadal a casa.