Les desigualtats socials i l'envelliment de la població són, juntament amb la contaminació i l'escalfament global, els reptes globals i locals del present i futur. Repensar les polítiques socials per l'acció ha d'esdevenir una prioritat amb tots els agents implicats. El model social europeu construït com ideari amb bons resultats durant el segle XX, des de la Segona Guerra Mundial, està en crisi. L falta de lideratges, els apriorismes ideològics i els dubtes sobre la sostenibilitat fan que el model social europeu sigui fràgil, per això urgeixen nous consensos i reformes.

El II Congrés d'Acció Social-Inclusió.cat -organitzat per la Càtedra de Serveis Socials del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i de la UViC-UCC, els dies 3 i 4 de juliol- va debatre aquests temes compartint experiències de diferents ponents europeus. Els diferents sectors del Sistema Català de Serveis Socials van fer discussió i propostes al voltant de la innovació, el coneixement i la professionalització dels serveis socials.

L'esperança de vida de Catalunya es troba entre les més altes del món conjuntament amb Itàlia, Islàndia, Japó, Suïssa i Suècia. L'esperança de vida de les dones a Catalunya és de 86,2 anys i la dels homes de 80,7 anys. L'esperança de vida mitjana de la Unió Europea és de 83,5 i 80,9 anys de les dones i homes, respectivament. L'esperança de vida amb bona salut, a Catalunya, és de 66,5 anys. La mitjana d'edat de les persones amb valoració de dependència és de 80 anys. A Catalunya hi viuen unes 120.000 persones amb demència. El cost anual de la demència equival a 1% PIB d'un país.

La desigualtat de la distribució de la riquesa i de les oportunitats ha esdevingut un dels principals reptes socials. A Catalunya la taxa d'atur és de l'11,2%. A la zona euro és del 7%. L'índex de Gini (sent 0 la màxima igualtat de la redistribució de renda i 1 la màxima desigualtat) a Catalunya és de 0,303; a Suècia, Noruega, de 0,25. El 20% de la població de Catalunya multiplica per més de cinc les rendes del 20% de la població més pobra. Alertes  entorn la pobresa infantil, la dobla desigualtat de les dones i el fenomen creixent de treballadors pobres. A Catalunya entorn 15% dels treballadors són pobres. A Finlàndia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia i Noruega per sota del 4%. A Alemanya 9%.

La situació demogràfica actual i la precarietat social obliga a repensar, paral·lelament, el model econòmic i productiu i les bases de l'estat del benestar. Com garantir a les persones una renda de dignitat al llarg de tota la vida?

La suma de rendes del treball i del capital, les prestacions econòmiques compensatòries i les pensions han de poder garantir uns ingressos mínims a la infància, a l'edat adulta i a la vellesa. El creixement econòmic no es redistribueix per si sol. El treball, en moltes ocasions, no exclou de la pobresa ni permet estalviar per etapes de la vida amb més dificultats o per la vellesa.

En períodes de desigualtat econòmica els sistemes públics de salut i d'educació, finançats per impostos, esdevenen claus per la gran majoria de la població que en cap cas podria pagar cap alternativa.

Però cal apoderar a les persones i a les comunitats per tenir societats locals inclusives. La proximitat com a resposta. Aquest és el paper fonamental del sistema de serveis socials. La promoció social i la prevenció de la desigualtat juntament amb la protecció social (prestacions econòmiques diverses) són els propòsits per la inclusió, igual que en el sector salut ho fa amb les polítiques de salut pública.

L'envelliment actiu i la prevenció de la solitud no volguda permetran fer prevenció de la dependència. L'acció integrada social i sanitària en l'entorn domiciliari i comunitari per les persones amb vulnerabilitat obliga a treballar amb tots els actors socials.  Catalunya disposa d'un teixit social extraordinari capaç de sumar amb les administracions.

Els estats amb alta descentralització de les competències socials són més eficaços en la lluita contra la desigualtat i la inclusió. Comunitats locals, ajuntaments forts amb mecanismes de control de l'equitat  centralitzats tenen millors resultats en igualtat d'oportunitats.

Si comparem Dinamarca i Catalunya en relació a l'organització territorial i competència troben alguns elements per reflexionar. Dinamarca té uns 5,7 milions d'habitants i 98 municipis. Catalunya 7,6 milions i 947 municipis. A Dinamarca els municipis tenen competències i finançament en el sistema sanitari i educatiu bàsic, els serveis socials bàsics i especialitzats, l'habitatge i les polítiques d'ocupació activa. A Catalunya les competències sanitàries, educatives i serveis socials de segon nivell són competència de la Generalitat. Les polítiques laborals, de sòl i d'habitatge són compartides entre les administracions: central, autonòmica i local. Els serveis socials bàsics són locals, municipals o dels consells comarcals.

Les possibilitats de fer acció integrada a Dinamarca per l'acompanyament a les persones, famílies i comunitat resulta eficaç ja que l'administració local disposa de molts instruments.

A Catalunya és imprescindible un acord entre la Generalitat i el món local per prioritzar les polítiques socials. Els serveis socials bàsics poden ser l'amalgama de l'acció social pròxima. El model ha de permetre treballar amb els ajuntaments de més de 20.000 habitants i els consells comarcals actuant com a mancomunitats de municipis.

Catalunya podria impulsar plans locals d'inclusió a cada unitat local acordada. Podríem començar per 106: 64 municipis de més de vint mil i 42 comarques. Ens obliga a compartir les decisions i el finançament. Els reptes globals tenen millors solucions locals.