Cada dimecres em trobo amb l'Ismail. Entendre'ns ens suposa un esforç als dos, les gesticulacions ens ajuden, i sovint riem amb les confusions. Penso en la valentia de la seva decisió de venir aquí, sol, i també la tristesa i solitud que ha de sentir en tenir tan lluny la seva família.

En parlar d'una futura trobada familiar sento la seva emoció, tot i que sap que això trigarà a arribar. L'Ismail té 17 anys i és un dels anomenats menors estrangers no acompanyats -MENA- que va arribar a Barcelona fa un any. Està aprenent un ofici i s'esforça per millorar la comunicació. Sóc la seva mentora, en un programa pilot de la Generalitat, i tinc la sort d'acompanyar-lo, de forma voluntària, en aquesta etapa.

Però també sento una gran tristesa en veure que es produeixen situacions d'incomprensió en persones que desconeixen com són aquests nois i el camí difícil que han hagut de recórrer per arribar fins aquí. Els diria que els mirin com mirarien a un familiar que vol marxar a cercar oportunitats i ajudar a la família. No us agradaria que estigués ben acollit i respectat?

Tenim una memòria molt fràgil i no recordem que molts dels nostres van haver d'emigrar per trobar un futur millor. Visitant el mercat del Ninot, comentant amb l'Ismail els diferents productes, una responsable de la parada em deia: "Ensenya-li-ho tot, que sàpiga com anomenem aquí els mateixos productes que té al seu país. Mireu sense pressa, que els vegi bé".

Això és el que no podem perdre, la nostra tradició oberta i plural, ni deixar escapar l'oportunitat de seguir creixent com a societat que sap compartir i acompanyar els joves, sigui quin sigui el seu origen, potenciant les seves capacitats.