El preacord entre ERC i el PSC per investir Salvador Illa -a l'espera de la darrera paraula de la militància republicana, aquest divendres-, té com a punts forts un "concert econòmic solidari" i un impuls a la llengua, amb la creació conselleria de Política Lingüística, així com una convenció per abordar la resolució del conflicte polític. Però és el finançament el nucli dur d'un pacte que, segons ha explicat ERC, implica sortir del règim comú a través d'una reforma de la LOFCA i recaptar tots els impostos. 

Caldrà llegir-ne la lletra petita amb cura. Altres acords pel finançament han estat presentats com a trumfos per mostrar, uns anys més tard, moltes nafres i ser revisitats de manera molt crítica. Però fins allà on sabem, de complir-se, implicaria que la Generalitat recaptaria, gestionaria, liquidaria i inspeccionaria tots els impostos a Catalunya. A partir del 2026, l'IRPF ja es gestionaria des de l'administració catalana. Un pacte així ha de ser saludat com a profund, almenys d'entrada.

Amb el pacte entre ERC i el PSC s'oficialitza ara ja sense embuts, el que era una realitat des de la sortida de Junts del Govern: l'etapa de la unitat independentista queda definitivament enrere i s'entra en un moment polític nou. Un nou escenari que pot ser més o menys esperançador. Hi ha motius per ser sempre caut quan de l'estat espanyol es tracta. Però sí que posa fi a un estrany període en què la retòrica maximalista ha conviscut amb una pràctica política massa tacticista.

Moltes veus saludaran la nova etapa com l'arribada de la "normalització". Aquí cal tenir clar que aquest terme, en el que tingui de simple retorn a l'statu quo anterior al procés -un sentiment viscut per molts poders amb nostàlgia- serà efímera. La societat catalana volia sortir de l'atzucac, saber que s'havia culminat un període finalment repetitiu i sense conclusió. Ara, esgotada l'estratègia del conflicte frontal amb l'Estat amb un balanç clarament millorable, toca veure quin pot ser el balanç d'una estratègia basada en els pactes. 

Però és cert que la societat catalana no tornarà al passat i que el procés ha dut coses que difícilment se n'aniran. Una d'elles és aquella desafecció de la qual va parlar el president Montilla. Qui confongui la investidura d'Illa amb un gir espanyolitzador o un reencontre amb l'Espanya oficial probablement s'equivoqui. Els catalans van votar i van demanar als seus polítics que es posessin per una vegada d'acord. I per aconseguir victòries, potser escrites sense majúscula, però victòries. Res més. És el que hi ha.