Escric la col·laboració poques hores abans del dia 21. La majoria del país sigui independentista, federalista o unionista, està desitjant que no hi hagi incidents que agreugin una situació que ja és prou tensa políticament parlant. Però hi ha minories, a banda i banda, desitjant que tot faci implosió, perquè parteixen del principi de com més malament, millor.

En tot cas, vista la correlació de forces reals amb poder coercitiu, la part que pot sortir més perjudicada d’un mal 21-D, és la republicana. Sobretot quan els incidents seran en el marc d’una manifestació reactiva de protesta per la provocació del Consell de Ministres a Barcelona. Lluny doncs d’una acció amb objectiu de canvi; i lluny d’una acció emmarcada en una estratègia no violenta unitària de llarga durada que per ara no existeix. I el 21 de desembre és l’aniversari del dia des del qual hom esperava que partits, entitats, grups autoorganitzats es posessin d’acord en la diagnosi sobre allà on érem, cap a on havíem d’enfocar el proper objectiu i de quina manera s’aconseguia. Ha passat un any d’escàndol i d’estaborniment. I per això hem arribat al 21-D amb 2/3 de país amb l’ai al cor i potser un terç fregant-se les mans de la bomba de rellotgeria que significa que l’espanyolisme moderat vagi a remolc del franquisme i que en el republicanisme cada cap un barret; i de vegades dos.

El 21-D, si no surt bé, tindrem una important pèrdua de capital social i polític. Si surt bé conservarem allò que teníem. I tornaré a insistir en la urgència que totes les organitzacions democràtiques polítiques o les entitats, accelerin la formació dels seus quadres en processos de lluita no violenta. Que no té res a veure amb el quietisme electoral d’espera que augmenti el vot per pura prèdica, o amb el pacifisme que simplement és no tornar-se a les provocacions o bé amb la paraviolència, que emparada sota accions aparentment pacífiques busca punts d’encontre sistemàticament amb les forces d’ordre per generar resposta.

Els cinc vessants fonamentals de la no-violència són: 1 reclamació sistemàtica de diàleg entorn d’un objectiu democràtic massiu; 2. Manifestacions i denúncies tradicionals; 3. Accions perllongades de no cooperació plenament legals; 4. Construcció d’alternatives en tots els camps a les estructures econòmiques i mediàtiques del poder; 5. Accions de desobediència civil, voluntàries ben programades i acompanyades.

Fins ara, només hem utilitzat de forma massiva i reiterada les dues primeres vies. Les altres tres s’han utilitzat esporàdicament, no sempre de forma compartida i sempre sense un pla estratègic a llarg termini que preveiés les passes una darrera l’altra.

Per ara, doncs, el camp del conflicte està així. La part democràtica catalana fiant-ho tot a la mobilització entorn del judici (er mi això ja és un error), i incapaç d’una estratègia unitària per ara. Amb aquest panorama estaríem contents de conservar el capital adquirit i no perdre’l.

Per la banda de l’espanyolisme hi ha en canvi unitat d’acció: la repressió absoluta i l’abús sistemàtic dels aparells de l’estat policial i judicial, amb el jaleo real i el bombardeig mediàtic a la sèrbia i el xantatge amb format Al Caponne de part de l’oligarquia econòmica. Ara bé, aquest via permet assolir allò de “qui batalla guanya, la guerra empeny”, però cada cop complica més una sortida airosa al conflicte, que no s’aturarà, precisament per culpa de l’estratègia compartida per l’espanyolisme. En aquest marc, a més, està garantida l’hegemonia creixent del sector més identificat amb el franquisme 2.0, en detriment del centre-esquerra. Per tant, l’espanyolisme, com a molt, pot aspirar a consolidar parcialment el capital humà aconseguit, però en vincular ultraespanyolisme a programes reaccionaris en drets humans, de la dona i socials, poden anar perdent capital dels sectors més humils.

O sigui, estem davant d’una creixent erosió del capital social i polític a banda i banda del conflicte. Qui sàpiga reaccionar a temps i imposar-se a les derives reactives i sàpiga obrir nous espais de combat polític i social pot començar a girar la truita. El republicanisme català ja sap què ha de fer: desplegar unitàriament tres dels cinc supòsits bàsics de la no-violència que estan per estrenar.