L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha passat aquest divendres pel jutjat. Ho ha fet per declarar com a investigada per frau, malversació, prevaricació i tràfic d’influències. L'associació Transparència i Qualitat Democràtica, que ella vincula a l'empresa d'aigües Agbar, la va denunciar per la concessió d'unes subvencions presumptament irregulars.

Les ajudes es dirigien a entitats que fan feina social, com ara la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), de la qual ella en va ser fundadora, l'Observatori DESC, l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) o Enginyers Sense Fronteres. Algunes d'aquestes entitats tenen una estreta relació amb Colau i el seu espai polític, però també és cert que en els anys de Xavier Trias com a alcalde de la ciutat ja rebien ajuts, tot i que de menor quantia.

Colau està sent investigada, però malgrat el que fixa el codi ètic del seu partit, que no va preveure l'escenari d'una alcaldessa constantment denunciada als tribunals, no deixarà el càrrec. El cert és que no tindria massa sentit que ho fes, atesa la poca base que, sobre el paper, tenen les acusacions que se li fan. Una altra cosa seria que es constatés que hi ha alguna cosa més que indicis de sospita i se li obrís judici. Denúncies similars contra ella, en aquest cas d'entitats espanyolistes, ja s'han arxivat en altres ocasions i la Fiscalia s'ha limitat a afirmar que no té sentit que una ajuda estable a una entitat es tramiti com si fos d'emergència o nominativa. Els gestors de les administracions corren, sovint i en l'intent de ser àgils i executius, els perills de pervertir o saltar-se algunes normes que, si bé són garantistes, no ajuden a respondre tan ràpidament com es volia.

Les entitats que ha subvencionat l'Ajuntament de Barcelona tenen una trajectòria que admet pocs dubtes i, des dels pitjors anys de la crisi econòmica de 2008, han estat al costat de moltes famílies amb necessitats a les qual no podien atendre o assessorar els serveis socials. La PAH o l'Aliança contra la Pobresa Energètica, com també passa amb el Sindicat de Llogaters, són dels que es posen al costat de qui pateix i no de qui fa patir i les administracions, més encara si estan governades des de l'esquerra, hi recorren. Ara, paguen un cost reputacional injust en veure's immerses en una polèmica que va d'interessos econòmics i polítics.

Fa unes setmanes escrivia que Colau era una alcaldessa que havia sabut llegir "els signes dels temps", que havia apuntat en la bona direcció després de llegir quines eren les necessitats i els problemes de la majoria. Però una cosa és fer el diagnòstic i l'altra tenir la solució en assumptes com la contaminació, el turisme massiu o l'habitatge. El segon mandat de l'alcaldessa està sent molt difícil. Les municipalitzacions, que situa en l'origen de la campanya de querelles per les subvencions i que eren un dels seus reclams, no arriben. I el marge per fer acords que permetin a la ciutat fer un pas endavant i dotar-se d'un relat que fa anys que ha perdut és inexistent. Fins i tot amb els seus socis del PSC. A Crític explicaven, arran de la imputació, els vincles que els socialistes catalans i espanyols tenen amb l'associació –que sobre el paper defensa la transparència, però que no fa honor al seu nom atesa l'opacitat que l'envolta– que ha denunciat l’alcaldessa.

A la vista dels fets, dues consideracions. La primera és preguntar-se si Colau estaria immersa en un procés judicial d'aquestes característiques si no fos alcaldessa de Barcelona i no s'hagués guanyat, amb les seves propostes i intencions, enemics poderosos. Un comentari que crec que, amb tots els matisos que hi vulguem posar, també val per la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i el seu procés per fragmentació de contractes. I la segona és si té encara sentit que, vista la suposada implicació dels socialistes en tot plegat, tal com remarquen els entorns de l'alcaldessa, i les simpaties empresarials del PSC, que Jaume Collboni no amaga per anar-se desmarcant d'ella amb la vista a les eleccions de 2023, té sentit la política d'aliances dels comuns. Els comuns, en el seu trànsit dels darrers anys cap a comportar-se com ho feia ICV, sempre han situat els socialistes al bloc de l'esquerra i s'han negat a considerar pactes que els deixessin fora. Els matins als jutjats i les dificultats per transformar la ciutat potser conviden a viure noves vides.