A Sallent dues bessones de dotze anys van saltar al buit des d’un tercer pis, una d’elles va morir. Poc després, a la Ràpita, un adolescent amb autisme va sobreviure a una caiguda de catorze metres en un altre intent de suïcidi. Tres tragèdies en pocs dies que han servit per tornar a posar en primer pla una autèntica crisi de salut mental entre els joves.
 
Entre els anys 2006 i 2021 els suïcidis van créixer un 50% a Catalunya, amb especial intensitat entre els joves. Des de 2020, després del confinament, el creixement dels intents de suïcidi entre els adolescents va pujar més del 25% en un sol any. En les noies els números arriben a triplicar-se. Les xifres són alguna cosa més que preocupants, són dramàtiques, perquè els suïcidis són l’expressió més tràgica d’un patiment força més generalitzat. Què passa? Què els passa? Què ens passa?

L’any 2018 Greg Lukianoff i Jonathan Haidt van publicar un assaig que podria ajudar a respondre aquestes preguntes. A The Coddling of the American Mind (traduït al castellà com La transformación de la mente moderna) els autors miren d’entendre la crisi de radicalisme, intolerància, angoixa i depressió que viuen els campus universitaris dels Estats Units. La seva realitat no és ben bé la nostra, però la crisi de salut mental sembla paral·lela i algunes de les seves reflexions són perfectament aplicables al nostre racó d’Europa. El seu diagnòstic es pot resumir en poques paraules: antifragilitat i xarxes socials.
 
Lukianoff i Haidt agafen la idea d’antifragilitat que donava títol a un llibre de Nassim Nicolas Taleb i l’apliquen a l’educació. Els nens i els adolescents no són fràgils, són antifràgils, es fan forts quan afronten dificultats. Si se’ls sobreprotegeix, si creixen en un entorn de coto-fluix, poden acabar tenint dificultats per encarar els reptes que comporta el pas a la vida adulta.
 
Els pares de les darreres dècades són cada cop més protectors i la canalla creix amb menys llibertat i autonomia que fa vint, trenta o quaranta anys. Els carrers són més segurs avui que als anys vuitanta, però la por dels pares ha anat a més en lloc d’anar a menys. Els pares helicòpter vigilen de prop els seus fills i, sense saber-ho, els exposen pensant que els protegeixen. Fent-los créixer amb menys frustracions i problemes els acaben fent més fràgils i vulnerables.
 
La sobreprotecció pren als nens un espai de i llibertat que també ho era d’aprenentatge. Una mancança que se suma a una pèrdua d’espais de joc lliure i socialització perquè les extraescolars i les pantalles ocupen cada cop més temps infantil. Les famílies que s’ho poden permetre omplen l’agenda dels fills amb repassos, música, idiomes i esports. Activitats amb virtuts, però també amb vicis ocults. La canalla perd espais d’entreteniment obert i no supervisat que pels psicòlegs tenen una càrrega educativa que no té substituts. Prendre mal, perdre’s, barallar-se amb algú o ser la riota del grup és desagradable, però necessari. Patir una mica per aprendre a sortir-se’n.

El temps passat davant de pantalles, d’altra banda, ha reduït la socialització i les xarxes socials han empitjorat el problema. Les xifres són prou evidents. Des de 2012, quan les primeres xarxes es popularitzen entre els adolescents, les taxes de depressió han crescut amb especial intensitat entre les noies adolescents. El percentatge de noies entre 12 i 17 anys diagnosticades amb depressió als Estats Units va passar del 12% al 19% entre 2012 i 2016. El psicòleg Jonathan Haidt és clar en el diagnòstic: Instagram és un producte tòxic per les noies adolescents. Exposar la pròpia imatge i la reputació social a la dictadura del like quan s’entra a l’adolescència és una idea pèssima. Les xarxes socials estan formatejades per fomentar la negativitat. La combinació de fragilitat i mala llet és letal per a molts adolescents. Antifragilitat i menys xarxes socials. Endurir els infants amb més autonomia i protegir-los d’un entorn digital que podria ser més tòxic que no sembla. Per pensar-hi.