La tràgica veritat els ha agafat per l'alçacoll i arraconat fins al descrèdit i la fi de la seva omertá. Només així s'explica per què, després d'haver-s'hi negat, l'Església catòlica es veu abocada a anunciar una investigació sobre els abusos a menors comesos per religiosos a l'estat espanyol. Acorralada pel testimoni esgarrifant de les víctimes, massa anys sotmeses a un dany irreparable agreujat pel silenci, la incredulitat i la incomprensió, la institució eclesiàstica mou fitxa, no tant per voluntat pròpia sinó perquè la magnitud de l'escàndol és insostenible. Aferrada a un poder que creia inqüestionable, abonada a la negació i a ubicar les agressions com a casos aïllats i no com un problema estructural, era d'esperar, però, que en comptes d'una contundent resposta, la Conferència Episcopal intenti fer una voladura controlada de la situació.

Que la suposada investigació "independent" s'encarregui a un bufet privat amb vincles directes amb l'Opus Dei en comptes de fer una auditoria externa així ho demostra. Com també el fet que aquesta maniobra per intentar netejar la seva imatge arribi just ara que al Congrés i al Parlament s'impulsen comissions d'investigació que encara no compten amb prou suport polític per prosperar. En el cas de Madrid, falta l'aval del PSOE, que pretén que sigui el Defensor del Poble qui assumeixi la responsabilitat de la investigació. En el cas de Catalunya, els comuns, ERC i la CUP estan a l'espera de Junts i el PSC. Les reticències en el terreny polític són un símptoma del paper que han jugat les institucions en el blindatge del poder eclesiàstic. 

És lògic que les víctimes posin en dubte la credibilitat i la imparcialitat de la investigació anunciada i que encaixin amb decepció com davant d'una situació tan greu es resisteixen els consensos polítics perquè aquesta carpeta s'obri de bat a bat en l'àmbit de les cambres de representació popular. Al cap i a la fi, el Defensor del Poble no deixa de ser un organisme consultiu que, a més, comanda Ángel Gabilondo, que precisament va ser membre dels Germans del Sagrat Cor. No és comprensible que qui vulgui realment una investigació amb llums i taquígrafs s'oposi als formats més democràtics i més transparents per esclarir els fets.

La presa de consciència que els casos que han sortit a la llum poden ser només la punta de l'iceberg posa en escac una Església que, a més d'actuar amb impunitat, continua tenint tentacles robustos al poder executiu, legislatiu i judicial. A França, una comissió independent va comptabilitzar 330.000 casos d'abusos o violència sexual sobre menors o persones vulnerables des de 1950 dins de la comunitat eclesiàstica. A Alemanya les xifres s'enfilen, per ara, a més de 3.600 menors víctimes d'abusos entre 1946 i 2014, i l'església polonesa, que té una comissió pròpia, va detallar l'any passat 368 casos d'abusos en tan sols dos anys i mig, entre juliol del 2018 i finals del 2020. Les dades desmunten els arguments d'aquells que ubiquen les víctimes que parlen ara com una cosa del passat o que intenten reduir-ho a simples casos aïllats. A l'estat espanyol es comptabilitzen, a l'espera que es posin en marxa investigacions fiables, al voltant d'un miler de víctimes declarades. 

"Ajuda  i comprensió", ha demanat el cardenal i president de la Conferència Episcopal, Joan Josep Omella. I la veritat és que la petició de "comprensió" ofèn. En primer lloc a les víctimes, que s'han trobat desemparades, que han topat durant dècades amb una actitud obstruccionista i d'injustícia, i que ara assisteixen a una posada en escena que, lluny de reparar-les, pot causar més dolor. Però també hauria d'ofendre tota la societat, sigui creient o no, perquè les agressions sexuals ens interpel·len a totes. 

El patriarcat, que s'acarnissa amb les dones i els més febles, pren, en els casos de pederàstia a la institució eclesiàstica, forma d'imposició divina. La masculinitat hegemònica aprofita el seu estatus i ascendència sobre les consciències de les persones per exercir una violència sistemàtica en el control dels seus cossos. Els abusos en el si de l'Església han estat massius i voler que s'investiguin no és precisament anar en contra de la institució, sinó regenerar-la. Els religiosos haurien de ser els primers en voler esclarir una actuació miserable que fa que la seva devoció topi amb una Església que, per acció uns i per omissió i encobriment altres, no té cabuda en els valors que ella mateixa predica.