L'error d'Acció Catalana (partit del meu besavi, i del qual el president Torra parla tant) va ser escindir-se de la Lliga: però potser va ser un error inevitable, és a dir, potser no va ser ben bé un error. En tot cas era una falta de visió estratègica, perquè val més disposar d'un partit fort i estructurat que no pas d'una colla d'intel·lectuals sense sentit del poder. Sí, ho he dit així: sentit del poder. Cambó podia tenir una capacitat nul·la per a "interpretar els anhels del poble", i així li va anar, però Acció Catalana no tenia estructura de partit i finalment va haver de tirar de l'ERC de Macià. 

Fa molta mandra tenir estructura perquè significa negociar amb la realitat, amb els interessos, amb els quadres i càrrecs i pressions de dins i de fora, amb allò que menys ens agrada a tots de la política perquè és poc estètic, però resulta que és un factor essencial. De fet, la gran onada a favor de la independència o del procés cap a la independència va venir a partir del moment en què la CDC de Mas va apuntar-s'hi i va voler liderar-la. Sense això, la cosa hauria quedat exactament en el que dèiem: una colla d'intel·lectuals (com el president Torra, com jo, com, etcètera) acompanyats de partits petits o de gent de bona voluntat, mai un moviment gran i aglutinador. Primer punt.

Segon punt: el que ha començat el dia 1 d'octubre és irrenunciable. "No hem arribat fins aquí per unes rodalies", deia Turull fa poc des de la presó, i a més -hi afegiria jo- amb els sentiments de la gent no s'hi juga. Em vaig començar a sentir malament amb les últimes declaracions de Clara Ponsatí: allò de la catxa, del "farol". Cal entendre tothom i tenir tota l'empatia del món, especialment amb la gent que va haver de prendre decisions i que ha hagut d'anar a l'exili o a la presó, tot em sembla bé perquè tot em semblava molt i molt difícil. Però amb els sentiments no s'hi juga. Aquest és el meu límit personal amb la política, queda dit, queda escrit. I això no val tant per a l'octubre o el novembre, que ja en parlarem, això no és cap judici: jo parlo ara en clau de futur. 

Tan mal resultat va tenir Acció Catalana -per poc múscul- com la Lliga -per poca ànima- quan Macià va arrasar amb tot perquè duia algun gram de veritat als ulls. Van fallar tots dos, els lligaires i els de la "Lligueta", besavi meu inclòs. Van fallar per pragmàtics i per romàntics, cadascun per la seva banda. Van fallar perquè no havien de separar-se sinó entendre l'un a l'altre, i utilitzar-se, i fins i tot conformar un matrimoni d'interès i de conveniència. El "repartiment del treball" que demanava Pujols entre Cambó i Prat de la Riba, cadascú que faci el que sàpiga fer amb un objectiu comú i compartit. Aquest seria l'escenari ideal avui.

Després ve el tercer punt, el tema de les persones, les ambicions, el factor humà. Saber qui mana. Aquí ja, sincerament, que guanyi el millor i si és una persona integradora, dòmino. Em temo que les coses són més complexes perquè, en funció de qui mani, la cosa derivarà més cap a una tendència o cap a l'altra. Però tothom s'ha d'adonar que no funcionarà mai més l'autonomisme per si sol, i que mai més no funcionarà l'independentisme sense sentit pràctic.

Allò que falla a un ho pot compensar l'altre, a no ser que el problema sigui l'objectiu final o el fet que uns no tinguin res d'ànima, i els altres res de sentit tàctic. Aleshores no hi ha res a fer, ni en política ni en cap empresa: convergir ha de servir per a una causa comú, encara que sigui amb mètodes diversos. 

La missió ha d'existir, i ha de ser la mateixa. Per tant atenció als plantejaments personals, però també als ideològics, del PDECat i d'ERC. Jo ja avanço el meu criteri, i és que sigui quin sigui el plantejament ha de quedar clar que amb els sentiments de la gent no s'hi juga. La missió ha de tenir ànima i sentit, o bé estarem parlant de Catalunya S.A. I per fer això, ja no ens cal la política. A mi, com a mínim, no em cal. Tenim en aquest país unes consultories molt i molt eficients.