Quan escric aquestes ratlles, el paisatge polític espanyol és més obert que mai, per una diversitat enorme de motius, el darrer dels quals la sentència del cas Gürtel. Pel seu resultat, en qualsevol estat europeu de cultura i tradició democràtica, el president del govern, per decència, coherència i un sentit elemental de la vergonya, ja hauria presentat la dimissió, després d’haver dissolt les corts i convocat eleccions. Però ja sabem, des de temps immemorials, que “Espanya és diferent” i que la corrupció és una pràctica sistèmica en el seu sistema polític, si més no durant les darreres dècades. El PSOE va tenir casos de corrupció, de finançament irregular de partit, d’amiguisme i d’abús de poder, però, al costat de la colla de professionals del delicte del PP, no passaven de ser un simple grup de teatre amateur, si ve a Andalusia hi ha indicis que duen a pensar que alguns van aspirar a un cert nivell de professionalització.

El partit que governa avui l’Estat, cinc comunitats autònomes, 15 diputacions provincials i al voltant de 3.000 batlles,  és, alhora, la força política més corrupta d’Europa, amb més de 900 militants investigats i una colla d’ells, antics batlles, diputats, ministres i presidents autonòmics, engarjolats amb condemna feta. Ara s’entén, doncs, la seva insistència a parlar de “polítics presos” i no pas de “presos polítics”, perquè pensaven en els seus. Durant anys s’han dedicat a saquejar les arques públiques, amb tota impunitat, sense cap escrúpol, amb aquella arrogància que comporta pensar que pots fer el que et rota, perquè estàs convençut que les institucions són teves i pots actuar-hi de la manera que et sembli, perquè ningú no te’n passarà mai comptes. El PP, que ha tingut corrupció econòmica i corrupció acadèmica, ha estat ja condemnat per un tribunal davant del qual la paraula del seu líder  -i alhora president del govern d’Espanya- no té cap credibilitat. Rajoy, doncs, a criteri dels jutges, menteix, i mentre els científics fan, dia rere dia, descobertes sorprenents, fins ara sembla que no ha estat possible de desxifrar a qui deuen correspondre les inicials “M.Rajoy”, entre la nòmina de polítics corruptes que cobren sobres en negre.

Aquesta Espanya corrupta és també l’estat al·lèrgic a la diversitat, on, tot i la retòrica constitucional d’una buidor infinita, només hi ha lloc per a una nació, una bandera, una llengua, una cultura, una selecció esportiva nacional, una religió, una... La llista es faria inacabable, perquè, de fet, l’uniformisme i l’aversió a la diferència semblen ser el tret distintiu majoritari de la cultura política espanyola. Ni pluralitat nacional, ni diversitat lingüística com a riquesa i valor, ni res que no sigui l’uniformisme excloent de matriu castellana. Aquesta repulsió i desinterès cap a les altres llengües i cultures presents en els territoris encara pertanyents a l’estat espanyol, té una expressió parlamentària dramàtica i vergonyosa: 8 de cada 10 diputats del Congrés, a Madrid, són monolingües, és a dir, només saben parlar, llegir i escriure una sola llengua, la seva, l’espanyol, i n’ignoren, doncs, totes les altres de l’Estat i del món. Quan el Diari de sessions del Congrés de Diputats va publicar la meva intervenció, en nom del nostre Parlament a propòsit de l’Estatut, del moment  en què vaig parlar en gallec, adreçant-me a M.Rajoy, va escriure: “Ahora el Ilustre señor diputado continúa su intervención hablando en... catalán”! Què romanços es pot esperar de la màxima institució democràtica d’un estat, si, per no saber, no sap ni quina llengua parles, després de segles? El català, a més, no serà mai oficial a les instàncies europees, fins que no hi siguem com a estat membre. Si Espanya ho hagués volgut, ja hauria presentat la nostra llengua com a pròpia de l’estat, com va fer amb l’espanyol perquè hi fos oficial, igual que Bèlgica va fer amb les seves llengües, a l’hora d’integrar-s’hi.

La involució autoritària, pel que fa a la qualitat de vida democràtica, s’ha anat agreujant de manera alarmant, aquests darrers temps. Hi ha càrrecs electes a la presó o a l’exili; president, vicepresident, consellers i conselleres destituïts del seu càrrec; persones que han renunciat al seu escó i a la seva carrera política per evitar la resposta repressiva de l’Estat; les finances de la Generalitat intervingudes des de Madrid; l’autonomia aturada; gent que se’n va a l’exili o a la presó per les seves idees, siguin polítics, siguin cantants de rap; l’autocensura, per por de no ser objecte de represàlia, va guanyant terreny entre articulistes i tertulians; ells són la llei, ells la fan, la interpreten i ens l’apliquen en contra nostra; les expressions reals de violència i les veritables manifestacions d’odi catalanòfob, al costat de l’exhibició de símbols nazis, no tenen cap condemna, ni legal, ni social, ni mediàtica, mentre, capgirant la realitat com un mitjó, resulta que les víctimes les converteixen en botxins, de manera que no són els cossos policials els violents i agressors de l’1 d’octubre, sinó la pacífica població civil que en va rebre les bastonades.

El calendari judicial està molt condicionat per les pressions governamentals i els interessos del PP, de manera que la majoria de notícies que deixen al descobert la trama delictiva d’aquest partit es fan coincidir amb operacions policials a Catalunya, amb l’objectiu d’embrutar el procés independentista. Els jutges que intenten fer la seva feina, al marge del poder executiu, es troben amb unes infraestructures antiquades, mancats de personal i amb un concepció de la justícia subordinada al poder polític, això en el cas que no siguin els mateixos magistrats els que tirin pel dret i siguin més polítics espanyolistes que els qui manen. Els mitjans públics de ràdio i televisió menteixen, manipulen i posen en circulació rumors ofensius per a persones i causes., etc, etc, etc. Com si no n’hi hagués prou, la sagnia dels 16 mil milions d’euros anuals en dèficit fiscal i la presa de pèl reiterada en la manca d’inversions en infraestructures perjudiquen, enormement, l’economia i el benestar de la població catalana.

En fi, la fugida a l’exili per evitar la presó del cantant Valtonyc, a qui no pot acusar-se de prevaricació, ni malversació de fons públics, ni de prendre acords parlamentaris o decisions de govern més enllà del marc constitucional, és la darrera expressió que, a Espanya, la llibertat d’expressió ja no existeix i, per als catalans, això d’Espanya és un mal negoci. Comptat i debatut, l’únic que hi podem fer és tocar-ne el dos, de seguida que disposem de prou força i prou voluntat com per fer-ho possible i de manera irreversible. Al contrari d’allò que deia el PP, en la seva darrera campanya electoral a Catalunya -“Espanya és la solució”-, Per a nosaltres, Espanya és, contràriament, el problema i mentre en siguem dependents, mai no podrem alçar el vol cap a ser, finalment, un país més lliure, una societat més justa i un poble més culte.