El PP entrarà aviat en fase de descomposició com la UCD, per donar pas al seu relleu natural en el tardofranquisme, els de Cs; i això en un marc de creixent desprestigi internacional d’Espanya i d’una creixent inestabilitat interna. L’escalada repressiva i de vulneració de drets bàsics escamparà les revoltes com la pólvora, socialment i territorialment. I la previsible arribada de Rivera al Gobierno escalfarà l’ambient fins a la temperatura de fusió.

Diversos analistes internacionals han advertit que la cronificació dels conflictes poden portar a Espanya a accelerar la fallida també econòmica. Per això, sense ser profeta, veient que la dinàmica político-judicial-social anirà complicant-se cada cop més, convé recordar on som en l’àmbit econòmic. Àmbit que pot acabar essent determinant en la crisi de règim i d’Estat i en la intervenció europea. Per fer-ho només cal rellegir algunes intervencions dels professors José Maria Gay de Liébana o de Santiago Niño Becerra, gens sospitosos de fílies polítiques alternatives.
 
Estem en una conjuntura econòmica aparentment positiva. S’està creixent a taxes del 3% i el Producte Interior Brut (PIB) espanyol arribarà als 1.140.000 milions d'euros. Les exportacions, principalment catalanes, un rellançament suau del consum interior, el turisme amb pes també determinant de Catalunya i el sector immobiliari, per desgràcia un altre cop, són alguns dels factors d’aquest creixement macroeconòmic.

Ara bé, la microeconomia, l’economia real, la de les famílies, no escala en la mateixa direcció.
 
No hi ha millors sous, sinó pitjors. Hi ha més feina, però precària. El cost de la vida és més alt en consum bàsic i sobretot en habitatge. I això fa que en comptes d’incorporar-se desenes de milers de persones a la franja de la classe mitjana, passi al revés. Molta gent, o fills de gent, de classe mitjana agafen l’ascensor per baixar. Segons els estàndards de pobresa, hi ha més pobres ara que fa 10 anys.

Al comerç minorista, estan desapareixent les botigues de tota la vida, les de productes de qualitat, de luxe i, en canvi, proliferen les de cadenes de franquícies, més pròpies d'una economia low cost. Aquesta generalització de l’economia low cost a Espanya s’escampa per les esferes del turisme i la restauració, als serveis a la llar i a les dependències, a les càrniques etc. Per això, l’increment del 3% del PIB s'està produint sense bases sòlides pel futur. Els partits monàrquics no en parlen d’això. Només parlen de la rebel·lió dels catalans.
 
El turisme preponderant a les costes espanyoles és el del tot inclòs. Sota preus irrisoris i productivitat baixa hi neixen salaris miserables. El turisme de costa viu de renda de les crisis bèl·liques, polítiques i socials de diversos estats competidors del sud i est de la Mediterrània com Turquia o Egipte. Però això, pot acabar-se en qualsevol moment. Aquestes destinacions més exòtiques que l’espanyola estant combatent el seu problema rebentant el mercat amb preus fins a un 40% més barats.
 
Mentrestant, la indústria encara no ha recuperat les xifres d'abans de la crisi cosa que sí que han fet altres Estats com Irlanda. El país gaèlic està disparat i té un sector industrial que aporta el 39% del valor afegit de la seva economia mentre que a l’Estat espanyol només representa el 18%. Però, els governs de Madrid de tots els signes continuen castigant les zones més industrials de l’Estat amb dèficits d’infraestructures que les fan menys competitives. Aquest és el cas de Catalunya i el País Valencià.
 
Pel que fa al capítol del deute públic el panorama és també pessimista. La computació amb criteris europeus del deute espanyol és d'un bilió 143.000.000.000 d'euros. Els economistes crítics afirmen que si l’Estat anés tant bé com ens volen fer creure, el primer que s’hauria de fer és rebaixar els seus nivells d'endeutament. I no s'entén que el 2007 tingués un deute de 384.000 milions d'euros i avui de 1.143.000 milions.

Aquestes xifres signifiquen que tot el que Espanya produeix, tot el producte interior brut es deu, és deute.
 
És un panorama de desequilibri explosiu. És el resultat d'acumular dèficit públic tots els anys. Cristóbal Montoro que ha repartit els deures de la Unió Europea pel que fa el dèficit de forma asimètrica entre l’aparell de l’Estat continua malgastant en el nucli central: potser finançant centenars de màsters falsos a líders del PP i alts càrrecs de la policia nacional, o bé disparant sempre l’execució real dels pressupostos de defensa per sobre del previstos, mentre acaben executant-se només al 50% les inversions programades a Catalunya sempre per sota del nivell just. I amb aquest desgavell el dèficit formal no baixa prou ràpidament: 109.000 milions d'euros, 72.000 milions, 62.000 milions i 40.000 milions d'euros.
 
L’Estat és una màquina ineficient que exerceix d’aparell extractiu al servei d’una casta burocràtica i de les empreses concessionàries o licitadores de concursos públics trucats, de facto, perquè estan dissenyats per a què guanyin sempre els mateixos. Aquests acabaran premiant tanta bondat estatal amb l’ingrés als seus consells d’administració dels ex-ministres. Un oligopoli en tota regla amb un estat al seu servei.
 
L'Estat aprima els pressupostos socials de les autonomies però ell se segueix endeutant i el total del seu passiu del balanç és 1.574.000 milions d'euros al que sumant el deute d'empreses públiques de l'administració central i de les comunitats autònomes, i locals, arriba a 1.612.000 milions d'euros. Això és el 141% del PIB espanyol. Aquesta quantitat és impagable i això vol dir que l’Estat està en fallida. Però cap partit del règim ho reconeix. En canvi però com a l’Edat mitjana amb els jueus, s’inventen un boc expiatori: els catalans. L’odi ètnic generat per tots els mitjans de comunicació del règim que viuen de les subvencions de l’estat i de la publicitat de les empreses de l’oligopoli, han creta una gran cortina de fum amb l’emancipació catalana, cridant a la jihad A por ellos per amagar que els seus peus de fang s’estan dissolvent.
 
Només s’augmenta la pressió fiscal sobre les capes mitjanes predominants a Catalunya, però també acaben rebent les d’altres territoris. Per tant, no vull ser alarmista, però la liquidació de llibertats que està patint la ciutadania de Catalunya és una prova pilot per l’escenari previsible d’aquí poc temps a tot l’Estat d’una explosió social, que ja no podran aturar els fons europeus minvants i l’extracció d’impostos d’una Catalunya castigada i empobrida. Només amb repressió. El vaixell s’està enfonsant i aquí es dediquen a espatllar el motor català i a preservar la salvació de les elits oligàrquiques. No és un salvis qui pugui, sinó el capità i els passatgers de primera classe primer.