Amb poques hores de diferència hem conegut la notícia de la mort de dos patriotes de la diàspora catalana, que des dels seus països d'acollida havien treballat tota la vida pel reconeixement cultural, lingüístic i polític de Catalunya. Ara que falten pocs dies per al referèndum de l'1 d'octubre, la seva pèrdua és un cop dur i alhora un estímul per fer les coses bé i arribar a bon port.

Si fa pocs dies coneixíem la mort a Buenos Aires de Jordi Font, exdelegat de la Generalitat a l'Argentina i expresident del Casal de Catalunya de Buenos Aires, aquest dissabte vam saber d'una altra pèrdua igual de trista: la de Marcel·lí Perelló, català de Mèxic que durant dècades havia fet servir cada tribuna disponible per denunciar el cas català.

Font era fill de Josep Font, un català exiliat a l'Argentina que des de l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires (fundada el 1966) va treballar de forma incansable per la recuperació de la independència de Catalunya, quan aital idea era poc menys que un somni impossible. El seu fill Jordi va continuar la seva tasca, des de l'OCC primer i des del Casal de Catalunya de Buenos Aires després. Va ajudar a la consolidació de diversos centres catalans del continent americà, i va impulsar associacions empresarials i culturals de catalans i els seus descendents. Esperava amb delit l'1 d'octubre per introduir el seu vot a l'urna, com havia fet el 9N i el 27S. 

Marcel·lí Perelló Valls era fill de Marcel·lí Perelló Domingo, un dels líders del fallit Complot de Garraf i més tard director del Diari de Barcelona. Amb la victòria feixista va haver d'emigrar i va ser acollit a Mèxic, com tants i tants catalans que mai més no van tornar a trepitjar Catalunya. Perelló fill va ser protagonista de la revolta estudiantil mexicana de 1968, reprimida de forma sagnant pel govern. Ironies del destí, va haver de repetir la història del seu pare i exiliar-se, primer a França, més tard a Romania i finalment a Catalunya, on encara es recordat com a gran professor a la UAB. Va tornar a Mèxic l'any 1985.

Fa poques setmanes, en la seva columna setmanal al diari Excélsior, desmuntava les comparacions malintencionades entre Veneçuela i Catalunya, quelcom imprescindible si volem una mínima complicitat des de l'Amèrica Llatina. Deia que "impedir la realización del referéndum es un auténtico escándalo desde el punto de vista democrático. Eso de prohibir votar suena de plano paleolítico. Pero desde la óptica social es una enormidad. Únicamente podrían lograrlo mediante el uso de la fuerza. Militar o judicial. O ambas. En cualquiera de los casos con un tufo franquista ineludible." I reblava el comentari amb aquest afegitó: "tampoco resulta comprensible que los españoles rehúyan medirse, con todos los instrumentos del estado a su favor, en un referéndum sobre la independencia de Cataluña. Bastaría que lo ganaran, como en Quebec o Escocia, para que el diferendo quedara resuelto. Pero por lo visto, no lo tienen demasiado claro. Por algo será."

El que resulta trist és que en una altra columna del més de juny d'enguany, que duia per títol "Al que no estará" (manllevat per aquest article que llegiu ara), el periodista catalanomexicà lamentava la pèrdua d'un altre català de la diàspora, el poeta Joaquim Torres, que signava les seves obres amb el pseudònim de Pau Delmón. Perelló es planyia que "Pau Delmón no habrá llegado a ese promisorio y exaltante, inminente, apenas unas semanas antes del 1º de octubre, día crucial en que Cataluña, su entrañable y lejana patria, tal vez recuperará su libertad perdida hace precisamente 300 años. Si los hados son propicios, ese día pensaré una vez más, de manera especial, en ese exiliado, en ese hombre de integridad y temple ejemplares. Augurio de la Praia venidera."

Malauradament, avui hem d'aplicar aquelles paraules al mateix Perelló –i per extensió a Jordi Font– que tampoc no veuran el referèndum de l'1 d'octubre. Fa molta ràbia veure morir gent com ells, que no havien deixat mai de lluitar per veure la seva Catalunya lliure i sobirana, a pocs dies de l'esdeveniment definitiu. És una tristor que alhora esdevé un estímul per fer les coses bé, per fer el referèndum i per guanyar-lo. Per ells, per nosaltres i pels que vindran després de nosaltres.