El serial que protagonitzen Podem i Sumar, i que expressen dia sí dia també els seus màxims exponents Pablo Iglesias i Yolanda Díaz, respectivament, s'ha convertit en un poderós element de desmobilització per un sector de l'esquerra. Per força molts votants del camp de progrés han d'assistir atònits a un combat de desqualificacions continu per raons de personalisme i ambicions a la grenya. 

Les darreres hores s'han viscut nous episodis d'aquesta ja llarga pugna pel control de l'espai a l'esquerra del PSOE. L'entrevista a Yolanda Díaz al programa Lo de Évole va estar farcida d'atacs -això sí, entre somriure i somriure- a Iglesias. Aquest, com era d'esperar, només ha trigat unes poques hores a respondre. Ho ha fet amb un article a Ctxt.es on es deixa anar sense problemes, criticant entrevistador i entrevistada, i vindicant l'espai i els valors que encara encarna Podem.  

Sent dirigents tan avesats al món mediàtic i a les seves exigències, Díaz i Iglesias, polítics intel·ligents, carismàtics i brillants -tres coses diferents que no solen coincidir alhora en gaires líders- han de ser conscients que amb la seva batalla retransmesa en directe, malgrat totes les seves afirmacions en favor de la unitat de l'esquerra, estan sembrant el terreny que al final només donarà fruits a Alberto Núñez Feijóo. Un Feijóo que, sens dubte, ja s'està fregant les mans.

Els càlculs no li estaven sortint bé al líder del PP. Convençut inicialment que el poder li seria lliurat sense brega, ha hagut de copsar que les coses no seran tan fàcils. Davant s'ha trobat un Pedro Sánchez rocós, que sap resistir i a qui només treu la son l'amenaça de perdre el poder. El primer error de càlcul de Feijóo, un error molt greu, és haver menystingut Sánchez. Tampoc l'escenari macroeconòmic li ha resultat favorable, amb un govern espanyol fent els deures i rebent elogis sincers de Brussel·les. I en el front exterior, també Sánchez està aconseguint cobrir l'espai d'un president, després del nyap immens al Sàhara. 

Després que el govern de coalició ha aconseguit engegar mesures socials de fons, de l'increment del salari mínim a l'habitatge, passant per la reforma de les pensions, i fixar el PP com un partit que defensa interessos, aquests sí, de classe, Feijóo estava en dificultats. Molt més després de ser derrotat per Sánchez en gairebé tots els debats al Senat. Ha hagut de ser la immaduresa i l'ego dels caps de brot de l'esquerra de l'esquerra, els que han donat a Feijóo un combustible inesperat.  

Una pregunta és pertinent de fer als principals líders carismàtics de l'esquerra de l'esquerra: es detesten més un a l'altre del que detesten una victòria electoral de la dreta espanyola? Hi ha com una maledicció històrica que fa que els corrents radicals de l'esquerra tinguin dificultats per consolidar una obra de govern, i caiguin un cop i un altre en caïnismes suïcides. Amb el temps contra-rellotge, seran capaços Iglesias i Díaz de regalar a les elits més mesquines del capitalisme espanyol i als seus portaveus polítics el regal preciós d'una autoimmolació?