Ahir dissabte em vaig imposar l’àrdua tasca d’anar a comprar banyadors per a les meves filles petites que tenen cinc anys. Ja havia passat per aquesta fal·lera a començaments de la temporada d’estiu per a la meva filla gran que en té deu, i vaig constatar que era pràcticament impossible adquirir un banyador que inclogués únicament –i l’únicament és substancial- la calceta: la majoria de models per a nenes de deu anys o bé són banyadors o bé són biquinis (o triquinis).

L’expedició va resseguir els establiments més habituals d’una ciutat mitjanament gran (i, per tant, extrapolable) com Terrassa: Calzedonia, Bóboli, Zara, Okaïdi i Decathlon. I, si no n’estalvio els noms, és perquè aquesta és una crítica severa, o més aviat ferotge, d’una mare cansada de la hipersexualització infantil que es projecta sobre l’estereotip de gènere en les nenes.

Per fer un repàs ràpid de què estic parlant hi posaré números: dels 31 articles de bany per a nenes de 4-6 anys que Calzedonia m’oferia, només 10 eren calcetes banyadors; dels 21 del Decathlhon, només 2; dels 24 de Bóboli, només 3; dels 10 d’Okaïdi només 2 i, finalment, dels 36 del Zara, només 8.

Estic referint-me específicament a la talla de nenes entre 4 i 6 anys perquè si l’extrapolació es situa en la talla 10-12 la proporció cau estrepitosament. En algunes d’aquestes marques, a molt estirar, optes a un sol model.

Davant la meva reclamació, la resposta solia ser sempre la mateixa: “compra el que t’agradi i no facis servir la part de dalt”, però també “no ets pas la primera que ens ho diu”. El fet és que no vull comprar la part de dalt i no fer-la servir: primer, perquè no vull encarir un producte del qual només en necessito un tros; segon, perquè no vull generar una necessitat en les meves filles que només tenen cinc anys, ni tampoc donar-los l’opció a entendre que portar part de dalt és “el més normal”.  Obvio l’opinió sobre el que em sembla la línia de Mares i filles que ven, per exemple, Calzedonia i que promociona amb aquest reclam: “Enseñar a todo el mundo el estilo que desprendéis tu hija y tu comprando nuestros trajes de baño a juego. Descubre nuestra colección baño Madre e Hija y escoge el que más te guste para las dos. O déjate guiar por su estilo y ves a juego con ella. Con los modelos de la colección Madre e Hija Calzedonia no te equivocarás. Tu niña estará feliz de vestir igual que su madre y para ti será la manera perfecta de mostrarle tu amor...¡y tu pasión por la moda!”.

Tristament, la hipersexualització infantil és un dels meus temes d’interès periodístic i n’he resseguit tendències anteriorment. En una xerrada al TEDxReus de l’edició del novembre vaig aprofitar l’altaveu que m’oferien per criticar aquesta tendència.
La hipersexualització de les nenes circula per l’autopista de la banalitat i, de totes les hipersexualitzacions tolerades, la més ingènua i freqüent és la de comprar (o acceptar comprar) biquinis per a nenes. 

Però, de què parlem quan parlem d’hipersexualització? La hipersexualització és l’enfocament instrumental de la persona mitjançant la pròpia percepció com a objecte sexual, al marge de la seva dignitat, i la qualitat de la qual s’acaba valorant en funció del seu atractiu sexual. Qui va fer-ne aquesta definició fou la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere al Parlament Europeu, en un dels informes és importants que s’han escrit mai sobre aquest tema, que data de l’any 2012. L’eurodiputada que va pivotar-la era Joana Katarzyna Skrzydlewska i denunciava, aleshores, que la hipersexualització era una imposició d’una sexualitat adulta en les nenes que no estan ni emocional ni psicològicament, però molt menys físicament preparades, per fer aquest paper, que topa amb el desenvolupament normal i saludable de la sexualitat. El mateix document advertia de les conseqüències: distorsió de les relacions entre iguals, debilitació per forjar relacions saludables, perjudici de l’autoestima (i posteriors trastorns de conducta com l’anorèxia), limitació de les aspiracions professionals, degradació de la dona en tant que objecte sexual i increment de la violència contra elles, reforç de les actituds sexistes (que coarten les aspiracions professionals i poden derivar en discriminació laboral).

Aquest no va ser el primer dels informes que van definir aquesta tendència tan pròpia del segle XXI. El 2011 es va conèixer l’Informe Bailey, encarregat pel govern britànic de David Cameron, que definia la sexualització com aquelles expressions, actituds i codis de vestir precoços que servien com a mitjà per vendre productes: des de videojocs, a aliments, a roba o, també, productes destinats a públic adult com cotxes, joies o viatges. I, potser la precursora d’aquests advertiments fou l’Associació de Psicologia Americana que l’any 2007 ja va alertar del perill que la publicitat o els mitjans utilitzessin l’erotisme i el valor sexual per arribar al públic infantil, pel greu missatge subliminal que l’èxit social anava vinculat estretament a l’atractiu sexual.

Per resumir, la hipersexualització estableix un cànon de bellesa en funció del desig sexual que desperta a través del culte al cos i l’aparença física. I aquesta eclosió que vivim avui tant alegrament fa confluir dues tendències: un ensinistrament molt clar de models tradicionals masclistes i patriarcals que comporten una socialització de les nenes conscient i insistent i la concepció de l’infant com un potencial públic consumidor que fa desaparèixer prematurament la infantesa; una teoria que va exposar el sociòleg i pedagog Neil Postman (1931-2003) en el llibre The Disappearance of Childhood (1994).
En definitiva, i per donar resposta a la meva fúria, l’única manera de combatre aquesta tendència imperant i majoritària és, al meu modest parer com a mare i consumidora resistent, aniquilar la visió acrítica per evitar aquest adoctrinament (les nenes són nenes, no dones petites!) i crear un marc segur que eviti aquesta pressió que passa per la família. La responsabilitat individual i col·lectiva és fer saber a les marques que aquesta no és tant una necessitat com una estratègia comercial. I poder dir que no a aquestes normalitzacions. Només ensenyant el valor del no, servirà més endavant allò del “no és no”.

PS: Al final, vaig comprar unes calcetes al Decathlon: unes fúcsies i les altres florejades, la mar de bufones. Però era l’única opció, entre les deu disponibles. Sobre la banalitat de la hipersexualització podríem escriure una sèrie d’articles infinits entorn dels missatges en les samarretes nena-nen que es poden comprar en qualsevol gran cadena. Les de nens tendeixen a reproduir valors associats a la virilitat, la determinació, el coratge, la valentia i l’aventura; els de nenes, acostumen a transmetre missatges naïfs, de bellesa, distinció, feminitat i seducció. Per si no n’heu tingut ocasió, no us perdeu aquest vídeo. Els infants tenen la capacitat d’explicar les coses d’una manera molt més senzilla, que no ho fem els adults.