A l’octubre de 2017 vam comprovar que la plena integració d’Espanya a les institucions europees no era un obstacle per a l’ús de la violència contra una part de la seva població, si era en defensa de la integritat territorial. Europa es va sentir lleument incòmoda i va llançar alguna advertència, és cert, però va deixar fer. I l’estat espanyol va fer sense cap oposició interna, com a molt algun breu esglai equidistant. A tots els protagonistes els va quedar clar que si hagués calgut aplicar més violència, s’hauria fet. I a Europa, de pas, li va quedar clar que els catalans, que semblaven imparables, en realitat no estaven disposats a arribar fins al final en la seva revolució i eren fàcilment desarticulables.

Mentre no aparegui una nova generació de polítics i d’activistes disposats a arribar fins al final sense les barreres mentals que van operar al 2017 –i amb una legitimitat interna, a més, basada en majories àmplies i guanyadores– l’independentisme ha de decidir si vol ser testimonial o central. La via testimonial és fàcil: molts tuits grandiloqüents, moltes declaracions fanfarrones –aquesta setmana Antoni Castellà deia, per exemple, que es presenta al Senat “per bloquejar les institucions espanyoles”, i no se li va escapar el riure–, i acusacions de rendició i col·laboracionisme a tort i a dret. La via de la centralitat, en canvi, és fotuda perquè les dificultats són grans i són reals, i les contradiccions encara més.

La primera de les dificultats és l’estructural: l’estat espanyol ja va decidir fa temps –sentència de l’Estatut– que no evolucionarà en la direcció plurinacional. Ni ho vol la monarquia, ni ho vol la dreta, ni ho vol el principal partit de l’esquerra, que ni tan sols s’atreveix a defensar en campanya electoral els pactes que ha fet, que per cert són els únics que el poden mantenir ara, o retornar en un futur, al poder. De fet, només cal seguir la campanya de Yolanda Díaz per entendre que tampoc a l’esquerra del PSOE hi ha esperança. L’Espanya plurinacional, avui, només té un predicador que no s’avergonyeix de ser-ho: Pablo Iglesias des de la seva televisió, tant meritòria com amateur. I ha calgut que deixés les institucions per sentir-li dir el que diu. 

Davant d’aquesta evidència, a l’independentisme que no vol ser testimonial només li queda l’aprofitament tàctic de les conjuntures favorables, allà, i el treball militant de construcció nacional, aquí. Que el PSOE necessita els vots catalans per a una investidura i per a quatre anys seguits de pressupostos? Arrambar amb Rodalies, o treure Catalunya de la LOFCA, o obligar-los a traspassar a la Generalitat les inversions en infraestructures perquè sigui el govern català qui les executi, o tot alhora. Peix al cove, però de debò.

Això, allà. I aquí, el que dèiem: treball militant a peu de carrer, especialment pel català i per tot allò que construeix un univers simbòlic nacional alternatiu a l’espanyol. Fer més nació, ser més nació cada dia. De fet, ves a saber si aquest pla tan avorrit, poc èpic i tradicional és en realitat la manera d’accelerar el sorgiment –tornem a l’inici del segon paràgraf– d’una generació futura de polítics i activistes disposats a arribar fins al final. Perquè als fanfarrons d’avui en dia, un servidor, no se’ls creu.