Aquests dies som a Cuba, a l'Havana, on, només faltaria, i per variar, no hi ha cosa més natural que parlar de la qüestió catalana. Així com els meus amics i coneguts madrilenys, en general, m'han preguntat sempre ben poca cosa sobre el procés, ja que els caracteritza la impressió de saber-ho tot, aquests cubans, en canvi, t'observen, eviten les afirmacions lapidàries i esperen el moment per treure el tema i mirar de saber-ne més i conèixer el teu parer.

L'altra nit, un músic reputat del país així ho va fer, afegint-hi una observació significativa. Parlem d'un intel·lectual de la vella guàrdia, un defensor de les essències revolucionàries. Segurament el tiba d'un cantó la simpatia per la "madre patria" i per la continuïtat de la seva silueta en el mapamundi, i d'un altre un cert respecte, per una qüestió de doctrina, cap als "moviments d'alliberament": aquestes són les paraules precises que va fer anar (punt en el qual li vaig fer notar que l'estelada s'inspira en la seva bandera nacional).

I bé, en plena conversa, aquest senyor més aviat tebi davant de la causa de la independència de Catalunya va fer un lament sobre la manera en què els grans mitjans de comunicació espanyols i del món hispà tracten des de fa anys ja no només Cuba sinó també els processos transformadors llatinoamericans, de Lula a Veneçuela. I tot seguit va fer una deducció que va sonar si fa no fa així: "Veient com els grans mitjans redueixen aquests processos a la caricatura i dicten veredictes acusatoris moguts per interesos financers, potser podríem sospitar que fan el mateix amb Catalunya i que la visió que ens donen del què hi està passant és igualment esbiaixada i deformada a conveniència".

El comentari denota una humilitat i un sentit del dubte molt refrescants, que ja voldríem en tants "fins analistes" que suportem a diari quan es tracta de Catalunya. Ens ve a dir que a les esquerres internacionals l'independentisme hi pot trobar còmplices, per una qüestió de simple rebel·lia cap a les construccions dels mass media, cada cop més condicionats; gent que també pot lligar caps i treure conclusions. I alhora, donant-hi la volta, potser des de Catalunya podríem posar sota sospita, una mica més del que fem, la lectura que des de molts mitjans es fa de les esquerres llatinoamericanes, sovint tractades com esperpents, sense entrar en les raons que expliquen el seu esclat popular. I això pot valdre per a tothom, també per a mitjans favorables a l'independentisme.

Perquè al capdavall, i salvant distàncies conceptuals de fons, els processos transformadors llatinoamericans i l'independentisme català coincideixen en un punt: tots dos posen a prova la credibilitat de les eines comunicatives de masses. De totes. I a partir d'aquí, només es tracta que cadascú, íntimament, creui dades i es faci la pregunta: "si m'enreden amb això, amb què més ho fan?".