Fa uns dies vaig enviar una carta pública a l’alcalde de Terrassa, en Jordi Ballart. Ho vaig fer no només com alcaldable d’ERC a la ciutat, que també, sinó com a voluntari de la campanya pel 9 de novembre i perquè crec que la responsabilitat d’un alcalde d’una de les ciutats més importants del país no pot acabar camuflada darrere un argumentari oficial de partit i no pot dimitir d’exercir-la.

Durant els últims mesos l’alcalde de Terrassa ha tingut la capacitat de navegar en l’ambigüitat en relació a la consulta del proper 9 novembre. S’ha fet la foto amb els companys del Pacte Terrassenc pel Dret a Decidir; ha votat a favor i en contra, al mateix temps i el mateix dia, a propostes en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya amb una habilitat envejable, fins al punt que ben bé ningú va saber que havia votat. Ha sabut dir en cada moment el que la gent que l’envolta ha volgut sentir; des del “si jo pogués tu ja saps el que jo faria” (?), passant per l’argument oficial “dret a decidir sí, però legal i pactat” (com si no s’hagués pactat àmpliament “aquí”, i com si hi hagués algú amb qui pactar “allà”), fins el “per què m’haig de posicionar si hi ha membres del govern català que diuen que no hi haurà consulta?”(que tot i que no li falta raó, és una excusa més). No és temps per les ambigüitats.

Davant les pressions dels darrers dies, insisteix que no serà un problema per poder celebrar la consulta, però en cap moment aclareix que vol dir això i segueix sense entendre que el moment, especialment si ets l’alcalde, no passa per no ser un problema, i sí part de la solució. Em sembla que sé, o si més no així m’agrada creure-ho, que la cultura política i els principis ideològics, no només d’en Jordi Ballart, també de molts companys encara del seu partit, tenen molt més a veure amb la fidelitat a un programa polític històric, vinculat a la lluita per la democràcia, pel dret a l’autodeterminació dels pobles i nacions, i per una acceptació clara i inequívoca de que Catalunya és una nació i que, per tant, té dret a decidir.

Tothom sap, en Jordi Ballart també, que el país ha pres la modesta decisió de voler votar. De Votar “no”; “sí-no” o “sí-sí”. Tots sabem que és difícil, complicat, que no ens aplaudiran i faran tot el possible per desautoritzar el nostre president i el nostre Parlament. Però  també tots sabem que el país no es resignarà, no es cansarà i no es rendirà en la defensa del 9 de Novembre.

La nova forma de fer política, aquella de la que tant en parlem tots, també en Jordi Ballart, aquella que és capaç de connectar amb la ciutadania, de fer-la partícip de les decisions que es prenen, d'escoltar-la i teixir sinergies per tal de reeixir en la gestió dels assumptes públics, passa d’una forma clara pel 9 de Novembre. Sabem que els municipis són el poder democràtic més proper a la ciutadania. Els ciutadans ens dirigim als nostres ajuntaments, als nostres regidors i, per damunt de tot, al nostre alcalde, perquè ens representi. Perquè ara el que ens cal és un alcalde valent i digne del càrrec que ocupa i que faci un pas clar i ferm a favor del 9 de novembre.

És cert que els moments són complicats. En Jordi Ballart l’hi ha tocat viure uns moments difícils. El seu camí cap a la reelecció és molt més complicat que la que va tenir el seu antecessor en Pere Navarro, però és en aquests moments quan ha de decidir com vol passar a la història. Els futurs pactes, les futures relacions polítiques no podran obviar les decisions preses en aquests històrics moments. Jo no li demano que com alcalde de la ciutat es faci independentista. Només demano que accepti passar a la història no com l’alcalde que es va amagar sota les indicacions del seu partit, més preocupat en salvar unes quantes alcaldies, sinó com l’alcalde que va facilitar que la ciutat pogués votar en les condicions mínimes exigibles de llibertat i democràcia.

Jordi, parlar avui del 9 de novembre és parlar de democràcia. No ho dubtis, votar és la via! I encara hi ets, hi som, a temps.