El manifest Amnistia ara!, impulsat per Òmnium Cultural, té la virtut de fixar l'atenció sobre la dinàmica antirrepressiva en el nou escenari. L'escenari del sit and talk. Un escenari que obre una nova etapa en la lluita per exercici efectiu de l'autodeterminació nacional de Catalunya. Quines són les claus del nou cicle polític en les relacions entre la política catalana i la política espanyola? Pel que fa al republicanisme català, la combinació de la mobilització, lluita antirrepressiva, la bona governança, la internacionalització del conflicte i el diàleg.

Els cinc àmbits estan interrelacionats. Per això mateix, el manifest posa l'accent en la desjudicialització, l'amnistia i la negociació. La lluita antirrepressiva serà imprescindible mentre no es pugui aturar i revertir la judicialització del conflicte polític entre el sobiranisme català i els poders d'estat espanyols. Al mateix temps, és la mateixa judicialització la que proporciona la base per a la internacionalització del conflicte. Perfectament aixoplugats per l'aznarisme de Carlos Lesmes, Maza, Lamela, Llarena i Marchena, han impulsat la internacionalització judicial de la causa catalana. I, finalment, el darrer factor: sense mobilització social i bona governança no es garantirà una posició de força de la part catalana en la taula de negociació.

Entre el 2010 i el 2017 vam assistir a la primera fase del procés d'autodeterminació de Catalunya. El balanç és clar. Ni l'unilateralisme de l'Estat ni l'unilateralisme català han aconseguit els seus objectius. En termes de partida d'escacs el resultat ha estat de taules. La política catalana ha pagat un preu altíssim en forma de presó i exili per bona part dels dirigents independentistes. Però la política espanyola ha descobert que reprimir les aspiracions d'autogovern de Catalunya fa ingovernable Espanya. De fet, el fracàs de la dreta nacionalista espanyola ha estat més clamorós que el de l'independentisme català. Per això ara s'imposa un escenari de diàleg entre el republicanisme català i el reformisme espanyol.

Quines són les expectatives reals del procés de diàleg entre el govern de Catalunya i el govern d'Espanya obert per la negociació entre ERC i el PSOE? Sembla clar que s'imposa una certa prudència. En primer lloc, la profunditat del conflicte i la relació de forces en la política espanyola fan que sigui poc realista pensar en resultats ràpids, immediats. I, per altra banda, difícilment el nivell de sobirania cultural, política i econòmica que requereix la societat catalana en el context de la globalització podrà ser assumit per Deep State espanyol. Però com va passar amb el frustrat Estatut de Miravet, cal posar els poders d'Estat espanyols davant la realitat tossuda dels fets.

El Règim del 78 va preservar una part significativa del poder cultural, polític i econòmic de les elits que es van consolidar en el context de la Dictadura franquista. Una part d'aquest poder s'ha renovat, transformat i actualitzat, però la lògica de la seva reproducció no s'ha alterat de forma substancial. Qui millor ho va entendre és Aznar. Les relacions creuades i la promiscuïtat entre el poder cultural i mediàtic, el poder econòmic, el poder judicial i la tecnoestructura estatal és tant o més forta ara que a la sortida del franquisme. Les víctimes d'aquest poder oligopòlic són ben diverses. Evidentment, la societat catalana, però també les classes populars urbanes espanyoles més desprotegides i l'Espanya rural, "la España vacía".

Aquesta nova fase del procés d'autodeterminació de Catalunya sembla haver desconcertat una part de l'independentisme. Com si, perduda la perspectiva d'un unilateralisme ingènuament idealitzat, només quedés la perspectiva d'un nou autonomisme: el neoautonomisme. La realitat, però, és ben diferent.

Agradi o no, el conflicte entre la societat catalana i els poders d'Estat és perfectament objectiu. És un conflicte que té a veure amb la necessitat de les classes populars de definir una identitat-projecte inclusiva en el context de la globalització. És aquesta necessitat la que ha fet que prengui forma una revolució democràtica que està alterant les hegemonies i els esquemes de poder en el si de la societat catalana. Una revolució mesocràtica que adquireix sentit en el context del malestar de la globalització del que parla Joseph Stiglitz. No parlo d'una revolució retòrica. Parlo d'una revolució profunda, real. És a dir, gradual, pacífica i democràtica. Un desbordament democràtic per fer inevitable l'exercici de l'autodeterminació.