La llei d’amnistia és una fita política immensa de l’independentisme, que semblava impossible fins fa ben poc, i si avui és possible és gràcies a la perseverança i la lluita de molts agents polítics i socials. És, doncs, una qüestió massa seriosa perquè ningú tingui cap temptació de fer-la servir de manera frívola com una arma llancívola més.

Els darrers 10 anys hem vist, hem patit, com, amb voluntat venjativa, l’estat espanyol retorçava i utilitzava la “justícia” i tots els ressorts del poder, confessables i inconfessables, per intentar evitar i castigar l’exercici de drets fonamentals, i els debats i les decisions de les institucions catalanes que recollien les demandes majoritàries de la societat. Per impedir i castigar que la ciutadania de Catalunya pogués votar sobre el futur polític del país. Per impedir i castigar les mobilitzacions populars. I l’exercici dels drets civils i polítics dels independentistes s’han considerat delictes, i delictes molt greus.

Això ha comportat centenars de represaliats i represaliades polítiques, centenars de causes judicials, exili i presó. I avui dia encara hi ha moltes persones amb causes obertes, pendents de judici, a qui carreguen acusacions gravíssimes i comminen a viure amb una incertesa enorme sobre els seus futurs. Hi ha un patiment immens darrere.

Davant d’això, i ja des del 2019, la majoria de les organitzacions polítiques i socials del moviment independentista hem defensat l’amnistia com l’única manera d’abastar tota aquesta repressió derivada de la causa general contra l’independentisme i acabar amb aquest patiment injust, impropi en un pretès estat de dret. Amnistia no com a punt final de res, sinó com a inici de tot. Perquè no és de repressió del que volem parlar amb el govern espanyol, sinó del nus del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, d’arrels històriques profundes: el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació i, en última instància, el dret a la independència; i fer-ho en igualtat de condicions.

Ni arbitrarietats ni ambigüitats

Avui, finalment, després del camí recorregut els últims anys d’estratègia negociadora impulsada per Esquerra Republicana, culminem amb la llei d’amnistia el full de ruta antirepressiu fixat per Esquerra Republicana. L’amnistia, ara i sempre, és plenament legal i aprovar-la és cosa exclusivament de voluntat política. Com va ser qüestió de voluntat política arrencar l’alliberament dels presos i preses polítiques, derogar la sedició 200 anys després o modificar la malversació perquè no pogués ser utilitzada com a arma de persecució política (malgrat que el Tribunal Suprem ho ignorés deliberadament, reinterpretant una vegada més les lleis per aplicar ideologia).

L’amnistia s’ha de plasmar en forma de llei orgànica, i avui per fi tenim una majoria política disposada a donar-hi suport, fruit de l’aritmètica parlamentària sorgida arran de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Les lleis, però, no poden ser arbitràries ni ambigües, i molt menys aquesta, que estarà sota la lupa, no només del Tribunal Constitucional, sinó també de les institucions europees.

Així doncs, qui s’ha de beneficiar de la llei d’amnistia? Una consideració important és que s’amnistien fets, no persones concretes. I per concretar de quins fets estem parlant, la llei ha d’acotar, definir, un àmbit objectiu d’aplicació: un abast temporal i un nexe clar que uneixi tots els fets o accions que seran amnistiats, per tal de determinar que d’aquestes accions en desapareixerà la responsabilitat penal, civil, administrativa i comptable que han generat i encara generen. Amb l’únic límit de no amnistiar violacions flagrants dels drets humans com les tortures.

Des del 2021, i així es va plasmar en la llei que vam registrar conjuntament al Congrés, Esquerra, Junts i la CUP, hem defensat que aquest nexe, aquest fil conductor, han de ser tots els actes duts a terme per defensar la independència de Catalunya, per organitzar i promoure la consulta del 9-N i el referèndum de l’1-O, així com per a totes les mobilitzacions per defensar-los o per combatre la repressió. Sense excepcions. Tampoc l’excepció d’un pretès terrorisme, segons l’Audiència Nacional espanyola, que tots sabem fictici, fals: Tsunami Democràtic i la causa dels CDR han de ser i són també dins l’amnistia. Tots ells considerats falsament com a delictes, però que no són altra cosa que l’exercici de drets democràtics fonamentals. Seguim defensant que això ha de ser així, perquè de fet és el que dona tot el sentit polític i jurídic a la llei d’amnistia.

L’amnistia no és màgia ni serà la solució a tot. Mentre tinguem el conflicte polític de fons obert, hi haurà repressió, no som ingenus. Però l’amnistia és una conquesta política immensa. Aconseguir-la és mèrit de moltes. És de totes i tots. I l’esperança que genera en totes les persones represaliades i el que està en joc, ha d’allunyar imperativament tots els actors de l’independentisme de frivolitats i tacticisme estèril de baixa volada. Més quan sabem que ens trobarem davant, per intentar combatre-la i tombar-la, els sectors més reaccionaris de la dreta, l’extrema dreta i la cúpula judicial espanyola, que en la seva croada per “salvar” Espanya faran servir totes les eines al seu abast.

Debatem-ho tot, enraonem-ho tot, però preservem el consens valuosíssim generat al voltant de l’amnistia. La repressió no pot ser una arma llancívola d’uns contra els altres, perquè això afebleix el moviment independentista i la lluita per l’alliberament nacional i social. Les picabaralles només generen descrèdit, frustració i desànim. Destruir és molt més fàcil que construir, però va en detriment de tothom. A nosaltres, els republicans i republicanes, no ens hi trobaran aquí. Perquè ens hi va l’esperança, les il·lusions i el futur del país. Perquè quan defensem plegats els consensos i les fites que compartim, hi guanya Catalunya.