Fa més de vint anys, l'infaust jutge Garzón va començar una cacera contra allò que anomenaven, amb poc rigor i molta propaganda, "l'entorn d'ETA". La terminologia era extremadament eficaç. Se suposa que ETA era un nucli expansiu que anava irradiant terrorisme en cercles concèntrics i tots els ciutadans bascos, en major o menor mesura, quèiem dins d'algun anell perifèric i, per tant, supuràvem amonal i cloratita. Encara avui, després de deu anys sense ETA, ens demonitzen amb les mateixes acrobàcies argumentals d'aquells temps. Al cap i a la fi, prendre a la gent per imbècil funciona d'allò més bé.
El safari de Garzón, per grotesc que sembli, va començar contra una distribuïdora de bacallà noruec i va continuar amb periòdics i ràdios fins a arribar a una coordinadora de professors de basc. Els nostres amics, mestres d'aquella llengua endiablada, s'havien convertit per art de màgia en perillosos criminals de subfusell i passamuntanyes. Entenc que la gramàtica basca causi estralls en els alumnes i que l'estudi dels casos i les declinacions hagi provocat més d'un mal de cap. Però fins i tot així sembla absurd suposar que aquella legió d'ensenyants actués des de 1976 al servei d'ETA.
La coordinadora es diu AEK, que clar i català —i per simplificar— vol dir alfabetitzadors. És a dir, gent que posa remei a l'analfabetisme. El terme em sembla precís perquè estic convençut que tots som, d'una manera o una altra, analfabets. Tots desconeixem alguna llengua —de fet les desconeixem gairebé totes— i les que coneixem, no arribem mai a dominar-les per complet. De manera que algú la llengua materna del qual sigui la basca també pot alfabetitzar-se en AEK, per exemple per parlar i escriure amb solvència la versió estàndard i normalitzada del basc.
Vaig cursar Filologia Hispànica per amor a la literatura llatinoamericana i no vaig tenir més remei que endinsar-me en els matolls de la lingüística. Entre els meus companys hi ha gent de tots els pèls però cap, ni tan sols aquells que professen un furibund nacionalisme lingüístic, pot dir que no ha estudiat la diglòssia. La diglòssia explica que en un mateix territori cohabitin dues llengües i que una d'elles gaudi de major prestigi. Major patrimoni literari. Major solidesa. En aquesta convivència desigual hi ha dues opcions. O deixar morir a la llengua minoritzada o compensar el desequilibri.
En un món envoltat de televisions en castellà, periòdics en castellà, sèries en castellà i pel·lícules en castellà, la immersió lingüística en català garanteix que tot alumne pugui adquirir destreses en dues llengües. Una més que en el monolingüisme salvatge que encoratgen els tribunals. Recordo un vell aforisme que alguns atribueixen a Camilo José Cela: "no hi ha pitjor analfabet que aquell que, sabent llegir i escriure, ni llegeix ni escriu". No sé el que opinaria Cela sobre la immersió, però sé que hi ha analfabets pitjors. Aquells que sabent llegir i escriure, no permeten ni que es llegeixi ni que s'escrigui.
El safari de Garzón, per grotesc que sembli, va començar contra una distribuïdora de bacallà noruec i va continuar amb periòdics i ràdios fins a arribar a una coordinadora de professors de basc. Els nostres amics, mestres d'aquella llengua endiablada, s'havien convertit per art de màgia en perillosos criminals de subfusell i passamuntanyes. Entenc que la gramàtica basca causi estralls en els alumnes i que l'estudi dels casos i les declinacions hagi provocat més d'un mal de cap. Però fins i tot així sembla absurd suposar que aquella legió d'ensenyants actués des de 1976 al servei d'ETA.
La coordinadora es diu AEK, que clar i català —i per simplificar— vol dir alfabetitzadors. És a dir, gent que posa remei a l'analfabetisme. El terme em sembla precís perquè estic convençut que tots som, d'una manera o una altra, analfabets. Tots desconeixem alguna llengua —de fet les desconeixem gairebé totes— i les que coneixem, no arribem mai a dominar-les per complet. De manera que algú la llengua materna del qual sigui la basca també pot alfabetitzar-se en AEK, per exemple per parlar i escriure amb solvència la versió estàndard i normalitzada del basc.
Vaig cursar Filologia Hispànica per amor a la literatura llatinoamericana i no vaig tenir més remei que endinsar-me en els matolls de la lingüística. Entre els meus companys hi ha gent de tots els pèls però cap, ni tan sols aquells que professen un furibund nacionalisme lingüístic, pot dir que no ha estudiat la diglòssia. La diglòssia explica que en un mateix territori cohabitin dues llengües i que una d'elles gaudi de major prestigi. Major patrimoni literari. Major solidesa. En aquesta convivència desigual hi ha dues opcions. O deixar morir a la llengua minoritzada o compensar el desequilibri.
En un món envoltat de televisions en castellà, periòdics en castellà, sèries en castellà i pel·lícules en castellà, la immersió lingüística en català garanteix que tot alumne pugui adquirir destreses en dues llengües. Una més que en el monolingüisme salvatge que encoratgen els tribunals. Recordo un vell aforisme que alguns atribueixen a Camilo José Cela: "no hi ha pitjor analfabet que aquell que, sabent llegir i escriure, ni llegeix ni escriu". No sé el que opinaria Cela sobre la immersió, però sé que hi ha analfabets pitjors. Aquells que sabent llegir i escriure, no permeten ni que es llegeixi ni que s'escrigui.