No és necessari seguir al detall la hiperactivitat de Lluís Llach a les xarxes socials per constatar que l'ANC viu un moment delicat. La situació tampoc pot generar sorpresa, pels antecedents coneguts de discrepàncies internes i pel moment que viu la política catalana. L'etapa del postprocés obliga tots els actors del procés a recalcular estratègies, també l'entitat que en va fer de locomotora. La pèrdua de la majoria independentista al Parlament i la victòria folgada del PSC, en vots i escons, convida a la reflexió dels artífexs del moviment. Encara més si els actors que pretenen encapçalar la nova etapa, als partits i també a l'Assemblea, surten a les fotografies de la tardor de 2017.
L'ANC encara no ha trobat president, una capitania buida que espera omplir aquest dissabte en la segona jornada de votacions després del primer fiasco a Vilafranca. Però no s'intueix, entre els objectius a curt termini de l'entitat, una voluntat d'anàlisi dels errors comesos. La percepció és que les prioritats passen ara per la resolució de la pugna pel lideratge i la pressió permanent als partits per forçar una repetició electoral, l'únic missatge que ha emès l'Assemblea en les últimes dates, al marge del soroll exhibit entre els diferents sectors des de les eleccions al secretariat nacional.
Un dels miratges del procés va ser el de la unitat. Certament, hi va haver mostres d'acció coordinada, tant per conformar Junts pel Sí com per fer viable el referèndum de l'1 d'octubre. Però, fins i tot en els pitjors moments de la pressió de l'Estat sobre l'independentisme, va haver-hi una competició aferrissada entre els partits per la preeminència en l'espai sobiranista, tensions traslladades també a la vida orgànica de l'ANC. En els anys àlgids del procés, les forces que governaven la Generalitat van intentar influir en les decisions de l'Assemblea i van maniobrar per controlar-ne la cúpula. I la unitat del sobiranisme civil i polític va quedar rebregada.
Fa temps que l'ANC va perdre tres dels atributs que havien estat capitals en el seu recorregut: transversalitat, credibilitat i influència. Ha mantingut certa capacitat de convocatòria, minvant com els suports ciutadans a les forces independentistes, però ja no ocupa la centralitat del moviment sobiranista ni en condiciona el rumb. El salt al projecte de la llista cívica, que tant ha dividit l'entitat, es pot situar com a punt d'inflexió definitiu, perquè va trastocar la missió fundacional de l'Assemblea i va contribuir a desdibuixar-la en la competició amb els partits. En l'etapa de Dolors Feliu -connectada amb Elisenda Paluzie-, va ser ariet contra el Govern d'ERC i, amb el salt de Carles Puigdemont a la negociació amb l'Estat, la crisi interna va aflorar perquè la cúpula -desorientada- només va intuir el camí de sortida de la contesa electoral, que no tenia consens.
Llach sembla determinat a pilotar la nova etapa i té ascendent per postular-se, si l'episodi de les quotes pagades a destemps no li impedeix i encara que acumuli desgast abans de ser elegit. El bloqueig, de fet, tampoc ha fet emergir una candidatura alternativa que generi més aprovació. La nova presidència, sigui quin sigui, haurà de tenir present que per recuperar els atributs perduts li caldrà anàlisi pausada i autonomia en l'acció. De moment, només s'observen cops de colze i agror.