Les dades publicades per la Generalitat sobre la balança fiscal Catalunya-Estat, fa uns dies, donen un saldo negatiu de 21.982 milions d'euros el 2021, un dels màxims històrics, que representa un 9,6% sobre el PIB. O sigui que Catalunya va aportar més del 19,2% dels ingressos de l'Estat, mentre que la despesa de l'administració central a Catalunya va quedar en 13,6%.

En tot cas, el dèficit fiscal significa el 50% del pressupost de la Generalitat, la suma de despeses dels departaments de Salut, Educació i Drets Socials junts. I dividint el dèficit fiscal pel nombre de catalans significa gairebé 3.000 euros de pèrdua de recursos per cada ciutadà; uns 12.000 euros que l'Estat extreu a cada família estàndard de quatre persones. Si intentem municipalitzar aquesta extracció veuríem que pels habitants de Barcelona comportarien 4.883 milions d'euros més, a l'Hospitalet 796 milions, a Tarragona 418 milions, a Lleida 422 milions, a Girona 308 milions, a Manresa 240 milions, a Vic 143 milions, a Berga 50 milions, a Solsona 27 milions o a Pinós 873.000 euros.

Fem ara una altra simulació simplista. Si el que ens roba Madrid significa un 50% del pressupost de la Generalitat, imaginem quants diners més es podrien afegir linealment a cadascun dels àmbits del pressupost d'enguany. Si Presidència tenia pressupost de 911 milions, podria afegir-ne 455; Empresa i Treball 1.348 + 674; Economia i Hisenda 194 + 97; Igualtat i Feminismes 115 + 57; Acció Exterior i Unió Europea 100 + 50; Educació 6.825 + 3.412; Recerca i Universitats 1.580 + 780; Acció Climàtica, Alimentació, Agricultura. 1.223 + 611; Interior 1.814 + 907; Territori 2.209 + 1.104; Salut 11.423 + 5.711; Drets Socials 3.322 + 1.661; Cultura 474 + 237; Justícia, Drets i Memòria 1.161 + 580; Subtotal departaments 32.699 + 16.350; Fonts no departamentals i òrgans superiors 6.359 + 3.180.

Imaginem aquest 50% de més en una llista no exhaustiva de polítiques de què tots en gaudim, d'una manera o altra. Partides tan interessants com les que activen un escut econòmic i social: increment de les prestacions socials a les famílies, l'actualització de l'indicador de renda de suficiència de Catalunya, la renda garantida de ciutadania; reforç del sistema de salut i millora de les condicions laborals i retributives dels professionals de la salut; incorporació de més personal i reducció de llistes d'espera, i impuls d'inversions. Prestacions econòmiques a famílies per poder disposar de cuidadors familiars. Impuls a les polítiques d'habitatge per a l'ampliació del parc públic d'habitatges, ajuts al pagament del lloguer. Bonificació dels preus del transport públic.

Augment de les polítiques d'igualtat i feminismes. Consolidació de places de docents al sistema educatiu. Augment del finançament de les llars d'infants i desplegament del Pacte contra la segregació escolar i l'educació inclusiva. Actualització de concerts educatius i pla d'equipaments educatius. Millora dels serveis d'atenció a la violència masclista i major aportació als ajuntaments per atendre situacions d'urgència; polítiques de cura, en especial serveis de cures a infants i joves; polítiques de migracions, refugi i antiracisme.

Més recursos per a polítiques de seguretat i emergències. Increment de les tarifes dels serveis socials. Impuls del desplegament territorial del sistema d'atenció integrada social i sanitària. Atenció integrada social i sanitària. Augment en les inversions del Departament d'Interior en policia i bombers. Desplegar i accelerar la transició verda. Més energies renovables per augmentar la sobirania energètica, impulsant la generació i emmagatzematge d'energia renovable. Consolidació de l'empresa pública d'energia amb la impulsió de la instal·lació de cobertes solars als edificis públics i en sòls d'ús o titularitat pública. Promoció de projectes d'autoconsum compartit i comunitats energètiques. Reforç a les polítiques de gestió i aprofitament de l'aigua. Inversió en infraestructures ferroviàries, desplegament de trens tram al territori. Millora de la gestió forestal que augmenti la resiliència dels boscos enfront de les catàstrofes naturals. Mesures d'eficiència energètica. Impuls a la Llei de barris verds i descarbonització de la indústria.

Promoure la prosperitat compartida amb l'execució del pacte nacional per a la indústria. Extensió de la xarxa pública de fibra òptica. Més finançament per a les universitats i desplegament de la llei de la ciència i impuls de la formació professional. Increment en el suport a la cultura i a la producció audiovisual en català i a la promoció de la llengua.

Aquesta és una llista incompleta dels àmbits que podrien arribar a augmentar un 50% el seu pressupost destinat a millors serveis o a noves inversions en infraestructures. L'article 31 de la Constitució espanyola diu: "Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, no tindrà abast confiscatori".

Als ciutadans de Catalunya se'ns aplica un sistema impositiu confiscatori i, per tant, anticonstitucional. Si cadascun dels ciutadans de Catalunya aportem el 19% i escaig dels ingressos de l'Estat i només en rebem el 13% i escaig, només es pot qualificar aquest diferencial del 6% com a confiscació. Una confiscació que pretén ocultar l'Estat, ja que sistemàticament Madrid no proporciona les dades rellevants per poder actualitzar l'estudi del dèficit. I l'Estat es nega a publicar les balances fiscals. Són ja una quarantena llarga d'anys en el marc democràtic i autonòmic de perduració d'un dèficit fiscal que compartim amb els països de llengua catalana. Els catalans ens movem en una mitjana del 8% del PIB, els valencians del 6% del PIB i les Balears del 14% del PIB. Cap més autonomia té dèficit fiscal, llevat Madrid que és una trampa estadística, una autèntica estafa territorial com a comunitat autònoma artificial, ja que és la capital de la Gran Castella. Si se sumen ingressos i despeses de Madrid, Castella-la Manxa i Castella i Lleó, tenen superàvit. I Madrid computa com ingressos els de les empreses que només hi tenen la seu; i no computa com a despeses les que hi fa un estat totalment concentrat en les seves estructures.

Podríem dir, doncs, que els ciutadans que ara poden parlar català al Congrés són els confiscats com a afectats per les pràctiques anticonstitucionals del confiscador, l'Estat madrilenyitzat. Aquest article 31 de la Constitució mai s'ha acomplert, com tampoc l'article 3.3: la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. El discurs d'avui del president Aragonès ha subratllat diverses vegades aquestes limitacions estructurals que imposa l'Estat per tal de garantir les llibertats, la prosperitat, la igualtat la identitat de Catalunya.