Apunts de geopolítica catalana (II)

«L’estat català haurà d’apropar-s’hi reforçant intensament els lligams amb París. El flirteig amb la francofonia era alguna cosa més que una maragallada»

20 de juliol de 2013
Article anterior: Apunts de geopolítica catalana (I)

Definir els interessos, les orientacions, les estratègies i les palanques de la geopolítica catalana serà essencial per garantir la viabilitat de la Catalunya sobirana i el seu encaix al concert internacional. A continuació s’apunta un assaig de decàleg que busca contribuir al debat sobre la qüestió:

2) L’equilibri francès: Andorra ha mantingut la plena sobirania del país a través dels segles gràcies a un hàbil joc entre França i Espanya amb triangulació vaticana. L’estratègia andorrana hauria d’inspirar la geopolítica catalana reforçant la importància d’una intensa relació amb França que faci de contrapès a la inevitable influència econòmica, política i social d’Espanya sobre el seu entorn. França és la clau de volta d’un cert equilibri de poders en aquest racó de l’Europa Occidental. L’estat català haurà d’apropar-s’hi reforçant intensament els lligams amb París, frenant la força expansiva de l’hinterland espanyol posant-se a redós de l’hinterland francès. El flirteig amb la francofonia era alguna cosa més que una maragallada.

3) Alemanya i l’empelt carolingi: Catalunya ha d’aspirar a convertir-se en el referent d’Alemanya al sud del continent. Al cap i la fi serà l’únic estat d’arrel industrial de l’Europa llatina, contribuent net a la Unió Europea, la porta d’entrada a Espanya i Portugal de bona part de les exportacions alemanyes a aquests mercats i la seu operativa a la península de moltes de les seves grans empreses. Si el país és capaç de construir una administració rigorosa i responsable ho tindrà tot a favor per aconseguir un tracte preferent amb Berlín com a node de referència a la regió. L’empelt carolingi, de nou.

4) La Unió Europea, paraigua indispensable: Per a un nou estat a la recerca de legitimitat el reconeixement europeu i la permanència a la Unió resulten gairebé essencials. Potser hi haurà un període transitori d’una certa provisionalitat però la vocació europeista de Catalunya ha de ser total i absoluta. La Unió Europea viu ara mateix enmig d’un cert desconcert i ningú no sap si es tracta d’una crisi de creixement o d’alguna cosa més profunda i greu. Hi ha dubtes sobre el projecte europeu que podrien afectar l’encaix continental de Catalunya però més enllà d’això sembla evident que la Unió ha de jugar un paper clau a l’hora de donar credibilitat, endins i enfora, a l’estat català. Una garantia d’estabilitat estructural molt necessària quan es mira el país amb els ulls d’un inversor global. Noruega i Suïssa potser poden prescindir-ne però seria millor per Catalunya no haver-ho de fer.

Continua el proper 07/09/13: Apunts de geopolítica catalana (III)