Apunyalem els nostres poetes

11 d’octubre de 2011
Sempre a l'avantguarda de tot, aquest nostre país sense estat, una vegada més lidera les fórmules i formes dels temps que estan per venir. Per desgràcia m'he de referir a un fet tràgic, trist i vergonyant, a l'apunyalament d'un poeta nostre, el company Salva Iborra, el passat 29 de setembre al gòtic barri de Barcelona, a mans presumptament de dos homes de nacionalitat marroquina en una disputa causada pel robatori d'una bicicleta. Seguirem el procés judicial o 'justicial', fins que se n'esclareixin els fets. Però ara ens en queda el sentiment greu d'una vida segada, d'una riquesa de les tantes de què disposen la nostra llengua i la nostra cultura, i que sovint maltractem i menystenim.

Aquí podria fer mil esgarips i xiscles i xisclets com els del Mikel Laboa quan cantava sobre els bombardejos de Gernika. Els meus sentiments en ebullició podrien envair el pobre poc terreny racional que m'hagi pogut quedar, i engaltar-les tant de dreta com d'esquerra, patim patam, patim patam, ja la tens!

Però, farem encara un exercici més profund. Farem un eslògan: "Apunyalem als nostres poetes", perquè això és el que fem, sigui físic, metafísic o subtil. Això fem quan el circuit de poesia catalana dóna per fet que un poeta no cobra, que no és com un músic o qualsevol altre professional de l'espectacle, amb el poeta ja s'hi compta.

Així ho fem quan el petit sistema editorial de la nostra llengua ens obliga a arraconar-nos a l'habitació resclosida dels premis literaris, i al desert dels editors que es pensen grans i només poden piratejar i mercadejar, o els editors petits que es fan les creus a la cara, bo i resignant-se a la poca difusió. Així ho fem quan matem als nostres poetes a punyalades físiques o metafòriques.

Què en serà de qualsevol cultura sense els seus poetes? Què en serà de qualsevol llengua sense els seus poetes? Què en serà sense la primera línia de foc, la trinxera número zero, la darrera de claudicar, la del fons d'anti-inversió de viure a totes i posar-hi el tros, el coll, el cos.

Probablement serà massa tard, l'extinció s'haurà cobrat el seu peatge, sigui en cadàver o en alienació, i contemplarem amb estupor per la televisió la Moreneta fornicant amb en Ronald McDonald (o qualsevol altre imatge corporativa) udolant i rient espasmòdicament, allà per quan ja s'hagi acabat el pensament crític,
l'angúnia
i la joia
de la paraula en llibertat.