Falta un mes exacte per al final de curs, segons el calendari lectiu, que ja sabem que va a missa encara que la pandèmia ho hagi alterat tot. Sense classes presencials, els alumnes continuen formant-se a casa a l'espera d'un desconfinament ple, tutoritzats a distància gràcies a l'esforç dels docents, tan compromès com desigual. No tot depèn de la voluntat d'ensenyar i de les ganes d'aprendre, també pesa la bretxa provocada per les desigualtats. L'escola s'ha adaptat a correcuita per salvar l'any mentre l'espai domèstic s'ha convertit en un embut. A les cases s'hi viu, s'hi estudia i s'hi treballa, una missió quasi impossible si el que es pretén és atendre-ho tot i no només complir l'expedient. I el retorn físic a la feina no farà més senzilla la conciliació, d'aquí que hagin aflorat debats com el de la reobertura de les escoles.

El Departament d'Educació ha tardat a explicar-se. En concret, més de dos mesos sense una roda de premsa. S'ha receptat prudència, ha mantingut el contacte amb els centres i ha debatut amb els actors implicats. Finalment, ha desconfinat les explicacions públiques del conseller, una contemporització que Josep Bargalló justifica per la necessitat de no fer passos en fals sense tenir certeses. Conseller experimentat, Bargalló encerta quan s'imposa no desorientar, però també hauria de tenir present la incertesa digerida per les famílies. La pandèmia ha esquerdat el triumvirat que formen administració, escola i pares. En el debat d'activació dels centres, les famílies han fet de simples espectadors des del mes de març. El Govern ho ha de tenir present pels temps que venen.

El pla de reobertura de centres detallat aquest dimecres per Educació intenta ser racional, però ha de fer tants equilibris que coarta el catàleg de solucions imaginatives, explorables en temps d'excepcionalitat. Les escoles i instituts començaran a obrir l'1 de juny per fer un tracte personalitzat a l'alumnat, sense activitat lectiva i amb presència voluntària. El curs no anirà més enllà del 19 de juny, com es va pactar el 2019, abans que del coronavirus no en coneguéssim ni el nom. I els centres tindran autonomia per decidir, però no s'han anunciat més recursos en forma de docents, descartat com està doblar plantilles, una demanda sindical que des del primer moment ja semblava inassumible perquè, com recorda Bargalló, no ho ha fet ni la sanitat en plena emergència.

Assumits tots els equilibris, l'escola tornarà a funcionar amb prevencions i prioritzarà el disseny complex del curs que ve, sense obrir debats impopulars sobre el calendari ni definir encara el volum de recursos, per molt que el president Torra insisteixi que s'ha de gastar, una expressió fins avui inconcreta. La modificació dels pressupostos del Govern haurà de detallar com es tradueix a l'escola la política expansiva que també defensa ERC, responsable de gestionar la caixa des d'Economia. Caldrà començar pels casals d'estiu -l'oferta pública de lleure educatiu hauria de primar, més que mai, l'alumnat vulnerable- i demostrar-ho també al setembre en llars d'infants, escoles i instituts, sense oblidar les ajudes a la conciliació.

Als equips directius, i als docents, els pertocarà pensar com podran fer el mateix de sempre -educar i transmetre coneixement- entre tanta adversitat. Costa d'assumir-ho, però l'aula s'ha dessacralitzat, fins al punt que ja es pensa en ensenyar en espais fora de l'escola per fer possibles les mesures de seguretat que exigeix el nou curs, amenaçat per possibles rebrots.

Ara és el moment de fer confiança als mestres, després d'arrenglerar-se amb metges i infermeres. El coronavirus ha fet que es renovés l'agraïment i el respecte a la sanitat pública. Que l'escola noti el mateix escalf, del poder polític i de la ciutadania.