Donald Trump ja és el 45è president de la història dels Estats Units. Des que va guanyar les eleccions el 8 de novembre molts analistes -carregats de bona fe- esperaven que emetés algun signe de moderació o penediment per les andanades de la seva campanya. Però, com a mínim, hauran de continuar esperant. Pel que hem anat veient, tant el magnat com el seu vicepresident Mike Pence semblen disposats a fer mans i mànigues per evitar que la realitat i les urgències de qualsevol administració els facin recular en les seves grans propostes.

Trump arriba a la Casa Blanca amb un discurs que no ha deixat de banda el populisme però que, per damunt de tot, ha estat identitari. De fet, el primer decret ha estat per instaurar un "dia del patriotisme". El discurs presidencial ha estat de portes endins i un cant a l'aïllacionisme pur i dur que poc té a veure amb el capitalisme transnacional que històricament han promogut els Estats Units. Des que es van convertir en una superpotència, i especialment durant els anys de la guerra freda, als nord-americans els han plogut (en molts casos amb raó) les crítiques per voler fer de policia del món, i posar i treure governs per afavorir els seus interessos econòmics.

L'administració Trump vol remar en la direcció contrària. La prioritat és preservar les seves fronteres, aplicar mesures proteccionistes i implicar-se com menys millor en la política internacional mentre normalitza, sempre amb perfil baix, relacions amb països que fins ara els eren antagonistes amb la seguretat com l'únic interès. De la política de blocs i els anys en els quals les dues superpotències buscaven sumar països a la seva causa es va passar, després de la caiguda del bloc soviètic, a l'hegemonia americana i capitalista. Només la contrapesava una Unió Europea que, als 90 i primers anys 2000, creixia i es creia capaç de projectar polítiques comunes, també en matèria exterior. El col·lapse europeu dels darrers anys, accentuat per la crisi i l'auge dels populismes al continent, anima ara Rússia a prendre posicions. I ho fa amb pocs escrúpols.

Trump sembla, doncs, el líder oportú per a una Amèrica dividida, decebuda amb el seu establishment i poruga. En els anys de la guerra freda, els presidents dels Estats Units es presentaven com “el líder del món lliure”. A molt estirar el nou president serà el líder d'un món que és un campi qui pugui, sense lideratges ni contrapesos. De la incapacitat política i l'estatisme absurd, que han convertit la UE en un projecte polític fallit, ens en penedirem.