El resultat de les eleccions ha ressituat a Espanya davant del mirall i ha posat de manifest que ignorar l’exili, les repressions i les reivindicacions nacionals i socials de Catalunya no permeten avançar.
El PP va guanyar les eleccions, amb 137 escons, però Vox, amb 33 i amb un càstig electoral important, s’ha convertit amb el seu malson, incapacitant la governabilitat a Feijóo. En algunes comunitats autònomes, conjunturalment, poden governar el PP i Vox, però les concessions que ha fet el PP han passat factura. Els pactes per governar del PP amb Vox a la Comunitat Valenciana, a Extremadura, a Aragó i a Castella i Lleó o l’acord de governabilitat a les Balears van ser una estratègia que semblava donar fortalesa per les eleccions espanyoles al PP i ha sigut el seu bumerang. El PP no ha tingut els resultats esperats que totes les enquestes vaticinaven. Al Senat, disposa de majoria absoluta. Quatre membres de la mesa de la cambra alta són del PP amb la presidència i tres del PSOE. Ara el PP ha de revisar en profunditat la seva estratègia ideològica i de pactes regionals. En la votació de la candidata a la presidència del Congrés, Cuca Gamarra, la solitud i fragilitat del pacte PP i Vox s’han posat de manifest. Vox no ha votat la candidata del PP i el PP no ha donat cap espai a Vox en la mesa del Congrés.
La història també escriurà com Ciutadans, autofagocitat, ha propiciat un partit radical com Vox i ha malmès el centredreta que a tot Europa existeix. Recordem l’aposta de molts sectors econòmics i mediàtics espanyols per Albert Rivera, com a modernitat centrista liberal. Albert Rivera era presentat com el Macron, el Trudeau espanyol. El dany del pseudolerrouxisme, deriva espanyolista i indefinició ideològica de Ciutadans va encomanar aquests discursos a una part de la classe política i de la ciutadania.
Les eleccions generals també han qüestionat al PSOE del 155, el qual volia donar per tancat el procés amb els indults ignorant i atacant al president Puigdemont, a tot l’exili i als represaliats. El temps, la pandèmia de la Covid-19 i les seves conseqüències socioeconòmiques, la caiguda de Ciutadans a Catalunya, l’abstencionisme i falta d’unitat i estratègia de l’independentisme havien permès al PSC-PSOE verbalitzar que el procés s’havia acabat. Els pactes amb ERC no han sigut apreciats per una part de la societat catalana com a positius i ha passat factura electoral a aquest partit, arrossegant totes les formacions independentistes.
L’independentisme es troba en una cruïlla, no només els partits sinó també les entitats sobiranistes amb la base social. És evident que s’han comès errors: abandonar la unitat, infravalorar les estructures de l’estat espanyol i el poder dels estats a la Unió Europea i la falta d’autocrítica. Els dos milions de persones que configuraven el vot del sí, del referèndum del 2017 eren diverses i van anar junts malgrat la repressió. La lectura de l'1 d’Octubre era de victòria però de derrota alhora. Es va fer evident la força i la unitat de totes les estructures d’estat contra l’independentisme i el sobiranisme, que persisteix. La falta d’unitat política i cívica en la convocatòria posterior al dia 1 d'Octubre d’eleccions, en la declaració d’independència, en la decisió de l’exili i en totes les estratègies posteriors ens porten a un aparent refredament de la societat catalana independentista. El resultat electoral pels tres partits independentistes en les darreres eleccions espanyoles va ser dolent. La CUP desapareix del Congrés en perdre els dos diputats, ERC perd sis diputats i Junts, 1.
Ara la decisió és sí, aprofitem el resultat de les eleccions generals que ens obre la possibilitat real de negociació bilateral Catalunya-Espanya amb els que volen governar-la. El PP actual no s’atreveix i, per tant, el negociador és el PSOE. Estic clarament a favor d’aprofitar aquest moment històric. Els partits que es presenten a les eleccions ha de ser per fer política; si no vols negociar amb Espanya, no cal concórrer als comicis. La negociació ha de ser de país, pels catalans, no pel partit o per protagonismes estèrils maximalistes que no porten enlloc. I ha de ser transparent i concreta.
L’acord de Junts i ERC per la presidència i mesa del Congrés és la primera part. La segona part, la investidura, requereix solvència d’estadistes en la negociació política. En la mesa del Congrés hi ha majoria de PSOE i Sumar vers el PP, cinc a quatre. L’acord de Junts consta de quatre punts
- Oficialitat a la Unió Europea dels 27 estats del català, juntament amb l’euskera i el gallec. Aquesta demanda ha sigut ja vehiculada pel PSOE. El govern d’Espanya presideix el Consell de la UE aquest semestre.
- Ús del català al Congrés amb plena normalitat, de manera immediata. La nova presidenta, Francina Armengol, ha explicitat aquesta possibilitat.
- Creació de la Comissió per investigar els atemptats a Barcelona i Cambrils de 17 agost del 2017, i entre altres fets la relació del CNI amb l’imam Es-Saty.
- Reactivar la comissió d’investigació entorn les clavegueres de l’estat i el cas Pegasus en relació amb l'independentisme.
L’acord d’ERC per la mesa del Congrés consta de tres punts: u, oficialitat del català a la UE i a les Corts Espanyoles; dos, reobrir la Comissió entorn de Pegasus, i tres, desjudicialització per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. ERC i Junts tindran grup propi al Congrés. S’ha tornat a evidenciar les dificultats de consonància entre ERC i Junts i la no existència d’un front comú amb la CUP i amb les entitats sobiranistes.
L’oficialitat del català a les institucions europees és una fita molt important. És la primera vegada que el govern espanyol formula aquesta petició i sobretot presidint el Consell de la Unió Europea dels vint-i-set estats. A la Unió Europea-27 estats hi ha 24 llengües oficials: alemany, anglès, espanyol, francès, portuguès, italià, polonès, romanès, suec, búlgar, txec, croat, danès, neerlandès, finès, estonià, grec, hongarès, eslovac, eslovè, letó, lituà, maltès i gaèlic irlandès. D’aquestes gairebé la meitat tenen menys població que la parla que el català. En realitat es tracta de reparar una injustícia històrica. El català és la llengua pròpia de Catalunya i amb el castellà i l’aranès les tres oficials a Catalunya. El català és d’ús en els territoris de parla catalana, els Països Catalans, repartits entre Catalunya, País Valencià, una part de la franja oriental d’Aragó, Balears, Andorra, la Catalunya Nord, l’Alguer a Sardenya i la comarca del Carxe a Múrcia. Més de deu milions de persones a nivell mundial parlen el català. El català, l’euskera, el gallec són llengües cooficials en els territoris de les comunitats autònomes d’ús, però el castellà és l’única llengua oficial a Espanya.
En aquest moment decisiu, encara que sigui per l’aritmètica sortida de les urnes de les eleccions generals, s’ha de triar: sentit d’Estat, sí, o no.
En la primera part, l’acord per la mesa, els resultats per a Catalunya poden ser transcendents. La decisiva segona part, la investidura, ha de permetre traçar el camí real cap a l’amnistia i per poder decidir el futur de Catalunya. Ací sí, l'Acord Nacional amb la ciutadania que vol la fi de la repressió i l’autodeterminació. Deixem els protagonistes, les declaracions amb rèdit emocional a curt termini, i avalem una mirada estadista pensant amb el país sencer, amb negociacions bilaterals, Catalunya-Espanya. La fi de l’exili i la fi de la repressió generaria obrir la porta a una perspectiva política totalment diferent.
Els partits d’estat han de saber quina Espanya i Catalunya volen de futur, admetre que arrosseguem un conflicte polític històric entre Catalunya i Espanya i que Catalunya va decidir i vol decidir el seu futur.