El 6 de setembre d’enguany ha mort a Barcelona l’heraldista i genealogista Armand de Fluvià i Escorsa, a punt de fer els 93 anys, ja que hi va néixer el 17 d’octubre de 1931. Havia nascut en el si d’una família burgesa i il·lustrada de músics i escriptors. El seu avi, Pius de Flavià, va ser autor teatral en llengua catalana, el seu oncle Manuel de Fluvià fou músic i cal·lígraf i el seu pare, Armand de Fluvià i Vendrell, era músic, compositor i pianista. Autor de diverses composicions sobre textos de poetes catalans, actuà per tot Catalunya amb el seu Trio Fluvià.
Estudià el batxillerat en dos internats i el 1950 entrà a la Facultat de Dret de la UB, on es llicencià. Armand de Fluvià era diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, membre de l’Institut Internacional de Genealogia i Heràldica i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, entre altres entitats nacionals i estrangeres, i ha estat guardonat per la seva tasca en aquest àmbit especialitzat on és considerat tot un referent. La seva familiaritat i coneixement del món de la noblesa li provocà la primera de les heterodòxies en la qual milità amb el seu tarannà sempre educadíssim i respectuós: la política.
Quan els antifranquistes eren comunistes, anarquistes, independentistes o socialistes, ell, sempre demòcrata i liberal per damunt de tot, era antifranquista i monàrquic, un dels fundadors del grup Joventut Espanyola d’Acció, més endavant Acció Monàrquica Catalana, denominació que ja indicava una certa consciència de país. Tots dos grups eren favorables a Joan de Borbó i ell fou membre del seu consell privat, després d’haver estat detingut, empresonat, processat i multat, en dues ocasions, per propaganda subversiva i associació il·legal. Patí, doncs, la repressió del franquisme amb la retirada del passaport, la intervenció del telèfon i la vigilància personal.
Quan Juan Carlos jurà els principis del Movimiento Nacional, el 1969, tot i que abandonà el grup polític va mantindre’s personalment lleial a Joan de Borbó fins a la mort d’aquest, el 1993. Llavors inicià un procés d’evolució ideològica que el dugué des del monarquisme liberal fins a l’independentisme d’esquerres i, un cop mort Joan de Borbó, actuà en conseqüència amb aquesta frase: “El rei és mort. Visca Catalunya!”. Quan jo el vaig conèixer, el 1979, ell en tenia 48 i jo, 27. Tots dos vam participar en aquella iniciativa pionera que va ser Nacionalistes d’Esquerra (NE), unes sigles que no es volien partit sinó moviment, d’orientació independentista, socialista, ecologista, feminista i defensora dels drets de les persones homosexuals.
El 1980, a les primeres eleccions al Parlament després de la mort del dictador, molts noms destacats de la cultura s’arrengleraren amb el PSUC, el PSC o CiU, però ell tornà a ser heterodox, optant pel moviment polític que encapçalava Jordi Carbonell. El fracàs electoral d’aquella aventura s’explica, en molt bona part, pel caràcter precursor, en tants àmbits. Pot dir-se que NE va avançar-se unes dècades en la defensa de posicions polítiques sectorials que, avui, formen part amb normalitat de tots els partits polítics progressistes i, fins i tot, d’altres que no en són tant o gens.
Per exemple, l’Assemblea Gai de Nacionalistes d’Esquerra, que ell promogué. NE va ser, doncs, el primer grup polític a tindre en el seu interior una sectorial organitzada del que avui és el moviment LGTBI+. El recordo a ell, Maria-Mercè Marçal i Romà Dolcet, exhibint amb orgull un adhesiu que deia: Dones, gais, ecologistes, nacionalistes d’esquerra que, al final, tots vam acabar posant-nos. L’Armand, sempre tan culte, pulcre, elegant en les formes, de parlar reposat i lèxic acurat, va avenir-se molt bé amb tothom en aquell petit món independentista de fa més de quatre dècades, potser amb formes una mica massa estripades per a una persona amb amistats nobiliàries com ell i amb uns companys militants, peluts i barbuts, amb sarró en bandolera i la reglamentària trenca blau marí amb caputxa, procedents de totes les tradicions revolucionàries imaginables.
Armand de Fluvià va ser l’iniciador del moviment gai als Països Catalans i a l’estat espanyol. El 28 de juny de 1969 esclatà l’incident al bar novaiorquès Stonewall Inn, amb una intervenció policial del tot desmesurada que originà una protesta contundent dels gais nord-americans. A les acaballes d’aquell any, arribava a les corts franquistes l’avantprojecte de la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social. Llavors mateix, l’Armand decidí que calia passar a l’acció, mobilitzar-se i trencar el silenci. Amb el seu amic Francesc Francino i Prunés contacten amb la revista francesa Arcadie i creen l’Agrupación Homófila para la Integración Social (AGHOIS), aviat esdevinguda Movimiento Español de Liberación Homosexual, que publicà la revista clandestina AGHOIS, de la qual sortiren 18 números tramesos des de París i on ell escrivia amb el pseudònim Roger de Gaimon.
Un mes després de la mort del dictador, funda el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, l’abril següent promou el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià, a l’agost el Front d’Alliberament Gai de les Illes i, a l’octubre del mateix 1976, l’Institut Lambda. Novament heterodox quan no s’exterioritzava altra orientació sexual que l’heterosexualitat, Armand de Fluvià, el 1978, aparegué als programes de televisió De bat a bat, amb J. Castelló Rovira, i després a Vostè pregunta, amb J. M. Puyal, fent pública la seva condició d’homosexual per primer cop en un mitjà de comunicació a tot l’Estat.
Recordo la seva intervenció en el primer d’ells i l’impacte social que va causar, enraonant amb seguretat, politesse i un registre lingüístic impecable per la qualitat, rere unes ulleres de sol grosses que pretenien, si més no, dificultar-ne la identificació, parlant d’un tema fins llavors tan prohibit com amagat, com si fos inexistent. Serà també ell el primer a pronunciar una conferència sobre homosexualitat al mateix Consell de les Valls, a Andorra. Autor de l’obra El Moviment Gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975) i de nombrosos articles com ara Orígens i història del moviment homosexual als Països Catalans, a divÈrsia, núm.3, juliol de 2013, documentadíssim treball sobre la matèria, va esdevenir un símbol respectat i considerat per tothom de la defensa i normalització dels drets de les persones amb una orientació sexual considerada no ortodoxa.
Autor també d’una dotzena llarga de títols, com Diccionari general d'heràldica (1982) o Manual de nobiliària catalana (2012) i nombroses col·laboracions en enciclopèdies, revistes especialitzades i premsa en general, ha sobresortit com a expert en genealogies catalanes i en dinasties comtals dels Països Catalans. Fundador i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia, assessor oficial d’Heràldica i Genealogia de Catalunya, de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, elaborà un informe tècnic sobre la bandera de Catalunya, l’escut del cos de mossos d’esquadra i proposà a la Generalitat de Catalunya la concessió de tres condecoracions institucionals: Creu de sant Jordi, Medalla President Macià i Medalla Narcís Monturiol.
Armand de Fluvià preparà també un estudi documentat sobre l’escut i bandera del llavors Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Promotor de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans, el seu treball destacadíssim en aquesta àrea el féu mereixedor de la Creu de sant Jordi el 2008, així com el seu paper capdavanter en el moviment gai, un doble motiu pel qual el consistori barceloní li concedí la Medalla d’Honor, el mateix any en què fundà la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica. La seva intervenció ha estat decisiva a l’hora de fixar escuts i banderes de molts municipis del país, àmbit en el qual és tota una autoritat, així com en el cas d’institucions diverses, tant públiques com privades. Fou bel·ligerant amb la proposta de bandera de Barcelona presentada pel consistori, proposta que no acabà prosperant. El 2020 va rebre la Medalla d’Or dels Valors d’Igualtat concedida per aquest ministeri. Acollí també encàrrecs del sector privat i sempre restà amatent a respondre qualsevol consulta que se li fes, amb l’educació i la cordialitat de sempre.