Probablement, el tsunami electoral d’Aliança Catalana ja és inevitable. Per motius diversos, molts ciutadans han decidit fer aquest vot passi el que passi, i res no els farà canviar d’opinió. Els canvis demogràfics i la frustració del procés són una combinació letal. Si hi afegim la incapacitat d’ERC, Junts i CUP d’oferir alguna cosa nova, el còctel està servit. La pregunta no és, per tant, si en el pròxim cicle electoral Aliança serà un actor protagonista, perquè ho serà segur. La pregunta és si Aliança ha arribat per quedar-se, o bé si acabarà essent un xarampió, un fenomen desagradable però passatger. Com Ciutadans.

Posem la lupa sobre les dues hipòtesis.

A favor de la hipòtesi del xarampió hi ha molts arguments. Primer, el component de vot de càstig que hi ha dins de la intenció de vot a AC, d’esbravament que, com tot vot de càstig, en tindrà prou amb una vegada (municipals) o amb dues (municipals i Parlament) abans de tornar a casa. Segon, el fet que tard o d’hora els partits independentistes renovaran els lideratges i les idees i tornaran a ser competitius. Tercer, que el més que probable govern espanyol PP-Vox tornarà a situar el conflicte Catalunya-Espanya en primer terme de l’agenda política, i AC és un partit que no ha nascut per combatre l’estat sinó “el califat”. Orriols és útil per anar “contra el moro”, però no “contra Madrid”. Quart, que arreu del país els perfils que s’apunten a les llistes d’AC no són precisament qualitatius i prometedors, i això és una bomba de rellotgeria per a qualsevol organització.

I cinquè, la incompatibilitat dels postulats d’AC amb els corrents socials, ideològics, culturals i polítics històrics del catalanisme, que s’acabarien imposant precisament perquè són estructurals i definitoris. La desviació ultra, segons aquesta interpretació, seria això, una desviació, una marrada en el camí fruit de circumstàncies especials. Aigua que desborda, però que no troba llit per esdevenir un riu. Aquesta seria una diferència molt important amb Vox, que neix en un marc nacional, el castellà-espanyol, on la cultura política autoritària, violenta, excloent i al·lèrgica a la diversitat té una llarga tradició.

I després hi ha l’altra hipòtesi, la que diu que Aliança és aquí per quedar-se. A favor d’aquesta idea hi ha el fet que els canvis demogràfics que combat el partit d’Orriols són estructurals i no tenen marxa enrere, amb la qual cosa el malestar profund que provoquen a una part de la població no es diluirà, ans al contrari, fins i tot pot créixer si el percentatge de població migrant continua augmentant. El context europeu i mundial també va a favor d’AC. Si a les societats occidentals el populisme de dretes i la ultradreta s’han consolidat com a espai politicoelectoral, i en alguns casos fins i tot governen, no hi hauria cap motiu per pensar que a Catalunya serà diferent. Si AC és percebuda per la internacional ultra com una eina útil, pot rebre un suport econòmic i polític important, clau per a la seva estabilitat com a projecte polític.

Tot és possible. Ho és l’escenari Arrimadas, on Orriols i el seu partit són simplement un accident històric, una glopada d’odi tant intensa com passatgera de la qual d’aquí a vuit anys ja ni ens recordarem. I també ho és l’escenari Meloni, on el populisme ultra es normalitza a Catalunya, es professionalitza, i s’acaba menjant tot l’espai de la dreta fins a tenir possibilitats de governar.