L’escriptor Miquel de Palol afirma, en un article a El Punt Avui, que Espanya ha guanyat la batalla del relat, a més de totes les altres. Afegeix que “una nació es fonamenta en un relat, i el relat es construeix al voltant d’elements que els gestors actuals de la catalanitat semblen desconèixer, o ser incapaços d’articular: la història, les realitats i els emblemes, els símbols, les tradicions, els costums, les figures, els mites”. El novel·lista es demana si “es pot capgirar la catàstrofe del relat de Catalunya?”. Aquest assumpte sembla eteri, però té una importància política central i per això hi entro.

Recordo que fa anys, molt abans del procés, vaig publicar un paper que vaig titular “Catalunya, a la recerca d’un relat”. Després de les dècades de la presidència de Jordi Pujol, el país necessitava una nova narrativa. El tripartit d’esquerres no se’n va sortir, tampoc el breu Govern “dels millors” d’Artur Mas. Finalment, el relat que va substituir el pujolisme va ser el del procés, “una utopia disponible”, com va ser qualificada aquesta aventura. El catalanisme ha proveït Catalunya, des de primers del segle XX, d’un relat d’autoestima que el procés transforma en un relat nou. En fracassar el procés com a estratègia per modificar l’statu quo, apareix una crisi de relat, que és la que Palol assenyala amb contundència. De retruc, l’autoestima s’esquerda.

Pedro Sánchez diu que el procés s’ha acabat i té raó. Però el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol persisteix. El conflicte té arrels molt profundes i parteix d’una ferida oberta secular: la catalanitat és percebuda com “una anomalia” a extirpar per les elits de l’Estat. Alhora, el relat clàssic del catalanisme ha de ser repensat a la llum del que ha passat en aquest país des del 2010. Aquesta tasca és complicada, perquè costa de deslligar de la mirada a curt termini que, molt sovint, apliquen els partits polítics. Reconstruir, repensar, evitar la desesperança, agrupar forces... Molta feina.  

Segons Palol, la idea de catalanitat ha patit campanyes en contra i això ha provocat que es vegi “tenyida de sospites de rància, identitarista, prepotent, ridícula, xenòfoba fins i tot” entre “gran part de la població”. Una catalanitat assenyalada com a estranya o negativa és una identitat feble, dubtosa, antipàtica, etcètera. El camí cap a l’autoodi és directe. Fixeu-vos que a TV3 es fan esforços sovintejats per projectar una catalanitat que no sigui titllada de tal o tal cosa per la mirada hipercrítica de molts de nosaltres mateixos. Hem acabat comprant el termòmetre espatllat d’aquells que voldrien una catalanitat invisible. Recordeu que el catalanisme és una capa que atorga autoestima. Quan l’autoodi creix, l’autoestima s’ha d’intensificar.

Cas pràctic. La reculada de la llengua catalana entre alguns segments de joves i no tan joves podria respondre a una pèrdua de prestigi del concepte de catalanitat, com si una part del país hagués assumit la mirada centralista-colonialista que identifica els catalans amb “catalufos” o “polacos”, per dir-ho amb els mots supremacistes que tots coneixem perfectament. La llengua catalana deixa de tenir valor per a una part de jovent que (fins i tot de famílies catalanoparlants) assumeix una identitat d’inèrcia, basada en l’espanyol i l’anglès del gran mercat. El català és la llengua d’un món que ja no els interessa, un univers que han esborrat. No cal parlar de rebuig, més aviat és un cas d’indiferència.

La paradoxa és que el procés sobiranista s’ha esdevingut mentre, per sota, s’ha registrat una erosió de la catalanitat, entesa com a identitat plena i conscient, no subordinada a una simple relació regional, secundària o de veïnatge. El guió processista -que pivotava més sobre arguments econòmics i socials que sobre referències culturals- ha contribuït a dissoldre algunes premisses del catalanisme clàssic, d’ordre lingüístic, identitari o històric. Aquestes premisses -clau per insuflar autoestima- són de molt difícil reconstrucció en aquests moments. Per cert, mentre passava tot això, els votants més allunyats del procés buscaven refugi en una opció política que prometia una identitat forta, uniforme, impermeable i militant, com Ciutadans; aquesta llavor ha estat plantada i farà sortir moltes males herbes.

Com refer el relat de Catalunya quan la catalanitat és una identitat insegura i sotmesa al setge de l’autoodi, fins i tot en ambients no específicament bel·ligerants contra la idea de la nació catalana? Al final del carrer, sempre hi ha el garrot: l’espanyolitat ofereix una identitat “no problemàtica” i acompanyada del monopoli de la violència legítima. Alerta. L’espanyolitat té al darrere un Estat (uns jutges, uns policies, uns militars, una selecció de futbol) mentre la catalanitat només té la voluntat de ser d’una part de la societat catalana, i una administració autonòmica amb problemes de finançament i constants obstacles polítics, normatius i pràctics.

No és que Espanya hagi guanyat la batalla del relat, com assegura Palol. El problema és que Catalunya està extraviada i necessita una narrativa per sortir aviat de la convalescència del post-procés. Dit això, crec que el nou relat dels catalans no estarà enllestit fins que hàgim estat capaços de mirar la zona zero del procés sense tapar-nos els ulls. Fins que hàgim absorbit el màxim de realitat en cru per processar-la i endreçar-la sense necessitat de fabricar excuses. Que tingueu un 2023 profitós i lliure.