Hi va haver un temps en què el bipartidisme trontollava. El maig de 2014, IU, UPyD i les aleshores formacions emergents (Podem i Ciutadans) van aconseguir una quinzena d'escons a les eleccions europees. El sistema sorgit de la transició emetia clars símptomes de desgast i, animats per unes televisions afamades de noves estrelles mediàtiques i uns ciutadans que volien noves i més atrevides respostes davant la crisi i la corrupció, els nous partits es preparaven per capgirar el mapa polític.

Les municipals i autonòmiques de maig de 2015 van consagrar Pablo Iglesias i, poc després, prenia cos amb vigor a les enquestes el "Podem de dretes" que havia demanat el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, amb Albert Rivera al capdavant. I van arribar les eleccions generals. Passades de dues rondes, la del 20-D i la del 26-J, no es van complir ni les bones expectatives de Ciutadans a la primera ni les de Podem a la segona. Avui s'acaba la comèdia de l'interinatge i Espanya deixarà de tenir president en funcions.

I sí, el bipartidisme queda tocat. Tocat en tant que sistema que du implícita l'alternança al govern. Hores d'ara tot ens indica que tardarem anys a tornar-la a veure. La ineptitud del PSOE, Podem i Ciutadans i la seva incapacitat per arraconar la seva pugna i arribar a acords de mínims, sumada a la negativa de Pedro Sánchez i el conjunt del partit socialista (en això sí que hi ha unitat) a revisar les seves posicions sobre el model territorial per poder pactar amb els sobiranistes, han acabat en un gran fracàs. Un fracàs que, lògicament, ha tingut un beneficiari: el PP de Rajoy. Seguirà a la Moncloa per decantació.

Rajoy serà avui investit en precari. Només pot comptar amb 170 vots, els del seu partit i els de Ciutadans. El PSOE es dedicarà a picar-se la cresta, dia sí i dia també, amb Podem per liderar l'oposició i a escapar-se tant com pugui dels pactes. És possible que, dies després de la seva pressa de possessió i de formar govern, al PP comencin els moviments per buscar substitut a Rajoy. El partit, que confia en què segueixi la millora econòmica i el panorama català no se'ls descontroli, tendirà a refer-se i a aparèixer com un valor segur davant una esquerra que parlarà molt d'ella mateixa.

Per contra, amb la relació amb el PSC sota mínims, els barons envalentits, sense congrés a la vista i amb el suport electoral caient a plom (en política mai es toca fons) els socialistes trigaran a tornar a ser alternativa i Podem, que el 26-J no va ser capaç de treure suc de la tempesta perfecta, ha tocat sostre. En efecte, el bipartidisme sembla haver acabat. Espanya entra en l'era del partit únic.