Amb el pic de la sisena onada encara per arribar, òmicron ens ha sotmès a un garbuix de testos contradictoris, protocols confusos a les escoles, insòlites autobaixes laborals, conciliació com a oxímoron i, de nou, a un desbordament dels centres d'atenció primària. En paral·lel, assistim amb cert estupor al fet que es comenci a verbalitzar que caldrà avançar cap a una "gripalització" de la Covid. No tant perquè l'escenari futur pugui acabar sent aquest -amb permís de noves variants que puguin capgirar de nou les previsions-, sinó perquè s'està intentant gestionar la pandèmia d'una manera més sostenible a nivell sanitari, social i econòmic sense tenir prou eines per fer-ho.

El canvi d'estratègia amb els testos ràpids d'antígens n'és un clar exemple. Primer, la informació que es va transmetre a la ciutadania és que no eren prou fiables. I ara, amb l'explosió de casos provocat per òmicron, s'han convertit en el pilar de la detecció en un moment en què la transmissió està desbocada i que el sistema sanitari no dona a l'abast. Seria esperable que l'autodiagnosi anés de la mà d'un accés universal als testos, però el resultat del canvi de paradigma amb aquest tipus de proves el que va provocar és una tensió entre l'oferta i la demanda, i una inflació de preus que no s'ha aturat fins fa tot just quatre dies. Ara val 2,94 euros i ens sembla tot un alleugeriment en comparació als preus desorbitats que es van pagar durant les festes de Nadal. Però aquí algú -no les farmàcies- ha fet l'agost en ple desembre. Ja ho vam viure amb les mascaretes i els intermediaris experts en fer negoci fins i tot en situacions dramàtiques.   

S'hi suma un escurçament de la quarantena sense que sigui obligatori un test negatiu per reincorporar-se a la feina. Els experts alerten que, set dies després, hi ha persones que poden continuar contagiant. Si la reducció respon a un interès eminentment econòmic perquè les empreses estan patint un allau de baixes, és un autèntic tret al peu que no sigui necessari que d'alguna manera es pugui acreditar que la persona que torna de la baixa ja no pot contagiar d'altres. Per fer tornar ràpid a un treballador pot ser que d'altres acabin de baixa, amb el risc afegit que això pot suposar per a qui tingui patologies prèvies o formi part de col·lectius vulnerables. Cal recordar que no tothom pot teletreballar i que no totes les empreses permeten teletreballar. 

La tempesta perfecta arriba amb una represa del curs escolar que coincideix amb la fotografia dels contagis fruit de les trobades de les passades festes. A altres països es va apostar per cribratges massius abans de tornar a les aules; aquí, amb la sanitat tensada i els preus dels tests disparats, ni es va plantejar com una possibilitat. També es va produir un canvi de protocol a les escoles per reduir les quarantenes que tants maldecaps han provocat a les famílies. I sí, certament és més fàcil modificar protocols que no pas afrontar la mare dels ous: els permisos retribuïts per tenir cura de les criatures, ja siguin positives o en quarantena. Aquest no és país per conciliar, com bé han constatat les famílies, i potser començaria a ser hora d'afrontar que, amb pandèmia o sense, les cures són clau per a la sostenibilitat del sistema productiu. 

Evidentment, si hi ha una alta transmissió comunitària, aquesta es trasllada també a les escoles, que en deu dies han comptabilitat més contagis que en tot el primer trimestre de curs. El nou protocol fa que hi hagi menys grups en quarantena, però s'ha vist totalment superat per la situació a nivell de casos disparats, baixes laborals entre el personal docent, les cues a les farmàcies per fer test i, també, la impossibilitat de fer cribratge finançat a tots els alumnes com inicialment havia previst Salut. L'embolic és tal, que fins i tot a l'altra banda del 061 hi ha confusió quan, per exemple, s'indica a una mare o a un pare que té dret a baixa laboral perquè la seva criatura ha donat positiu. I no és així. De fet, només és així si no estàs vacunat. 

És com a mínim xocant sentir a parlar de "gripalització" en aquest context i, per molt que més endavant aquest sigui l'escenari, les presses per parlar ja d'una nova fase respon més a la urgència econòmica que a la sanitària, la perversa balança que conviu des del principi a l'hora de prendre decisions. La qüestió és que, per gestionar la pandèmia de forma diferent també s'ha d'estar preparat amb uns pilars més robustos i no anar de pedaç en pedaç. El desbordament dels CAP constata com d'urgent és reforçar la sanitat a nivell estructural, perquè és quan aquesta trinxera es veu superada -i ara se sustenta en la vocació i els torns doblats del personal- quan ens enfilem a les onades del caos. És el preu d'intentar avançar tenint peus de fang.