A la reunió de presidents de comunitats autònomes (17) i ciutats autònomes (2) del Regne d'Espanya amb el president del seu govern no van acudir-hi tots, ja que van ser-ne absents el de Catalunya (sí que van anar-hi els del País Valencià i les Balears) i el del País Basc (sí que va acudir-hi, però, la de Navarra). No cal dir, tanmateix, que l'absència destacada i criticada va ser la de Puigdemont i no la d'Urkullu. En realitat, les tres províncies basques tenen ja una relació de bilateralitat amb l'Estat i no els cal aparèixer com a actors secundaris en cap performance política d'un organisme inútil. Ells tenen el seu concert econòmic, recapten els seus impostos i llestos. Per això ja estan bé com estan i no tenen cap necessitat ni de perdre el temps anant-hi, ni de fer grans proclames polítiques per no acudir-hi. Tenen el que tenen per molts motius, no tots habitualment recordats en públic, i per això han pogut fer front a la crisi econòmica o gestionar l'onada migratòria amb molts millors instruments que nosaltres. I, amb Ibarretxe fora de la política, l'actual PNB no mourà ni un sol dit per a modificar l'estatus actual de la comunitat autònoma que presideix per a començar una via sobiranista o independentista. Bones ganes... Navarra, al seu torn, no és ni comunitat autònoma, sinó foral i el seu estatus legal, doncs, és encara més singular. Si la presidenta va anar a l'aplec presidencial suposo que devia ser per un doble motiu: per una curiositat comprensible de saber de què va la pel·lícula i, sobretot, perquè així ja s'estalvia de tornar-hi en el futur.

El Regne en qüestió té, doncs, 19 ens polítics autònoms, amb 19 estatuts d'autonomia, 19 governs, 19 parlaments, 19 presidents, 19 corts o assemblees legislatives, 19 banderes, 19 himnes i un fotimer de càrrecs, funcionaris i cotxes oficials. Tant de fato administratiu fa de mal pair i costa de ser pres amb seriositat, per poc que gratis a la superfície de l'estructura político-jurídica d'Espanya i t'adonis del que hi ha a sota. Sobretot, si ho comparem amb el que hi havia abans de la dictadura franquista. Llavors només existien dos governs, dos presidents, dos parlaments, dues banderes i dos himnes: l'espanyol i el català. I prou. El País Basc, sense Navarra, va veure aprovat el seu estatut d'autonomia l'1 d'octubre de 1936, dos mesos després de l'alçament franquista, i va disposar de govern durant un brevíssim període de temps, ja que el juliol de l'any següent tot el territori basc es trobava en mans dels insurrectes. Navarra va quedar en mans dels franquistes des del minut zero, amb el general Mola. Al seu torn, no va ser fins al febrer de 1938, quan tot era ja dat i beneït que les corts republicanes van admetre a tràmit l'estatut d'autonomia de Galícia, que una assemblea de municipis d'aquell país havia aprovat el desembre de 1932. Els nous estatuts, legitimats a cuita-corrents, pretenien decantar cap al bàndol democràtic els territoris esmentats, amb l'esquer de poder disposar d'un cert autogovern.

L'actual mapa d'autonomies espanyol no és altra cosa, clarament, que un intent de reduir i diluir el pes polític de Catalunya, tot generalitzant un sistema d'administració autònoma a tot el territori del Regne. D'aquesta manera, tindrien autonomia els que ja n'havien tinguda, els que l'havien començat a reivindicar (País Valencià, Balears, Aragó) i aquells a qui mai no els havia passat pel cap de tenir-ne. Amb una frivolitat extraordinària es van anar redactant estatuts, inventant banderes i himnes, inexistents fins llavors, i institucionalitzant un estatus legal sense cap precedent històric, ni cap identitat col·lectiva definida, fins i tot amb autonomies de terme municipal (Ceuta i Melilla, a l'Àfrica) i amb entitats uniprovincials (Madrid, Múrcia, la Rioja, Cantàbria, per exemple). Intentar endreçar una mica la situació, tot fent marxa enrere, és ara mateix impossible. A tot arreu saben, ara, que, amb poca o molta, l'autonomia és poder i, sobretot, imatge de poder en un indret determinat, per minúscul que sigui el territori o per escàs pes democràtic que tingui. I no tan sols això: tastat el plaer del poder autònom, ningú no renunciarà a cap plat del menú atorgat. I qualsevol intent de seduir o atreure Catalunya amb alguna singularitat competencial o tracte especial, perquè continuï formant part d'Espanya i pagant -li una part important de la festa, està condemnada al fracàs perquè tots els altres s'hi oposaran i voldran el mateix. Pensar, doncs, en un nou marc legal distint i específic per a Catalunya en el marc espanyol és inviable de totes totes.

El dia de la reunió multipresidencial esmentada, les banderes hi van tenir un protagonisme inesperat. Veure aquell espectacle virolat de colors i dissenys tenia el seu què, tanmateix. L'artificiositat de moltes d'elles feia que no fos gaire fàcil per a un ciutadà mitjà, fins i tot per a qui segueix l'actualitat política a l'estat, d'identificar amb precisió -i no pas per exclusió lògica- a qui corresponia cada ensenya. No sabem si va ser una malifeta del canvi climàtic, o un inesperat cop de vent llibertari, el cert és que una ventada no gaire constitucional va fer caure totes les banderes a terra, llevat de dues: la de Castella-Lleó i la de Melilla. De fet, si normalment les banderes ja són sempre un símbol, aquí, mantenint-se dretes les que s'hi van mantenir, en realitat feien una afirmació irònica d'allò que, en el fons era i és Espanya: Castella-Lleó i les escorrialles d'un passat imperial, amb una ciutat nord-africana com a testimoni d'una època que va ser.