Com en molts altres escàndols, una inspecció d'Hisenda ha servit per destapar una informació que havia estat guardada en un calaix durant dècades, aliena a tots els informes forensic i de compliance habituals. En aquest cas, que el Barça ha pagat milions d'euros a una empresa controlada per José María Enríquez Negreira, vicepresident del Comitè Tècnic d'Àrbitres (CTA). La informació va ser destapada pel Què t'hi Jugues de la SER Catalunya, un programa que tendeix a escapar-se de les dinàmiques de l'agenda habitual del periodisme esportiu i acostuma a gratar per aixecar notícies, actitud sempre saludable. La primera conclusió és evident: els pagaments es van fer sota el mandat de presidents com Josep Lluís Núñez, Joan Gaspart, Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, que és qui -així s'ha encarregat de confirmar-ho en diversos mitjans de comunicació- va ordenar tancar l'aixeta l'any 2018. Per tant, els pagaments podrien convertir-se en l'únic punt en comú de dirigents tan diferents i tan enfrontats entre ells, com bé sap l'afició del Barça, on persisteix un component caïnita.

Les preguntes s'acumulen a les portes del despatx de Laporta, que ara fa tot just dos anys va tornar a ocupar la presidència del club després del solar que va deixar Bartomeu al camp i al banc. Per què es pagaven diners al vicepresident del CTA? Quina era la feina exacta que feien Negreira i el seu fill? A canvi de què es transferien els recursos financers? En què es beneficiava el club, a nivell tècnic, de tenir informes sobre àrbitres? Va ser d'utilitat per a entrenadors i jugadors? A què obeeix el silenci sobre la qüestió, més enllà dels atacs -absolutament comprensibles, d'altra banda- de Laporta a Javier Tebas, president plenipotenciari de la Lliga i enemistat amb ell? El president blaugrana no va ser el primer en establir contacte amb Negreira, però tot apunta que els pagaments es van perpetuar en el seu primer mandat, de manera que unes explicacions públiques no serien sobreres. Encara menys en un gran comunicador com ell.

Quan es parla d'exemplaritat, és tan important dur-la a terme com preservar-la de portes enfora. Perquè el problema per al Barça és que els pagaments a Negreira suggereixen -encara que no s'influís en la designació d'àrbitres- l'ombra de l'alteració de la competició, com si els blaugrana juguessin amb xarxa. També confirma totes les profecies autocomplertes que els mitjans de Madrid -on quan una polèmica té l'epicentre a Barcelona s'afanyen a buscar tota la documentació que escasseja quan el protagonista és Florentino Pérez- van construir en el seu moment per minar la credibilitat del millor Barça de la història, des del Villarato a les acusacions de dopatge. Per cert: l'únic jugador que ha protagonitzat un positiu per substàncies prohibides en futbol de primer nivell durant els últims anys -ni més ni menys que en la final de Champions del 2017- és Sergio Ramos, capità del Madrid. Qui va moure els fils perquè s'arxivés el cas?

Tan cert, en tot cas, és que a Madrid tinguin ganes de sang com que a Barcelona hi faltin moltes explicacions. Partint de la base, a banda, que cap dels dos clubs pot queixar-se amargament d'arbitratges criminals sostinguts al llarg dels últims anys. Els equips grans -per l'escut, pel poder, per tot allò que es mou entre bambolines, per interessos o per ingressos- tendeixen a ser beneficiats, i la competició sobre qui és més beneficiat tendeix a resoldre's cada any entre el Barça i el Madrid en base als penals a favor i en contra i a les expulsions. I els blancs, amb l'historial acumulat durant dècades d'errors arbitrals favorables, tampoc estan per donar lliçons. Un incís, arribats a aquest punt: quina utilitat tenia pagar el vicepresident tècnic dels àrbitres si el 2014 als blaugrana els van anul·lar un gol legal al Camp Nou contra l'Atlètic de Madrid en l'última jornada que hauria estat clau per guanyar la Lliga? I aquella pilota que va entrar més d'un metre a la porteria al camp del Betis l'any 2017 que hauria pogut donar el títol al Barça? Hi ha conspiracions que no resisteixen uns quants visionats del VAR, que en aquell moment no existia.

Entre pagaments discutibles i alineaments reprovables, el cas demostra fins a quin punt arriben les les clavegueres del futbol professional. Unes clavegueres en les quals -ho sap bé Florentino Pérez- no són decisius els diners, o els pagaments concrets, sinó l'aura del poder i una determinada concepció de la impunitat inherent a la llotja del Bernabéu. Per això també és remarcable el silenci del Madrid en tot aquest afer, perquè en teoria hauria de ser el principal perjudicat pel presumpte benefici pel qual pagava el Barça. Fa temps que els dos grans clubs de l'Estat tendeixen a unir interessos -tant pel que fa a l'enemistat amb Tebas, immers en una batalla perquè tots els clubs s'alineessin amb la palanca financera de CVC, com amb el projecte de Superlliga europea al marge de la UEFA-, i és destacable que el comunicat conjunt de tots els clubs espanyols no compti amb la rúbrica blanca. Els dos grans, en el fons, es necessiten.

De tot l'escàndol, però, no se'n pot aïllar que el futbol -tan simple i tan complex com això- no deixa de ser un esport. I, encara que sigui un tòpic, en els esports hi entra sempre un component d'atzar que no es pot controlar. Un exemple clar: dimarts, a Anfield, per primera vegada en temporades el porter blanc, Thibaut Courtois, va fallar clamorosament davant d'un davanter del Liverpool i va propiciar el momentani 2-0. Què va passar al cap d'uns minuts? Que el porter dels reds, Alisson, un jugador fiable i poc amic de les errades, va tornar el favor davant Vinícius. Qui pot controlar això? Ningú. Qui podia controlar el cabdal ofensiu del Barça de Guardiola durant quatre anys? Només la mala sort, pràcticament. El cost més alt per als blaugrana de tot plegat és, en efecte, tacar la millor etapa de la història del club. I la sensació que Negreira, més que treballar per uns serveis concrets, el que feia era estafar.