Aquest és l’eslògan de la ciutat que enguany ha estat convidada al Saló del Llibre de París. Els llegits ja saben que l’eslògan fa referència al llibre d’Eduard Mendoza i que, per tant, ja deixa entendre la presencia que la literatura escrita en castellà té en aquest saló. En un primer moment no vaig entendre perquè l’Institut Ramon Llull, que té com a objectiu principal internacionalitzar la llengua catalana, canviava d’estratègia i introduïa la literatura escrita en una altra llengua. L’explicació però, arribava ben aviat de la mà del seu director, Vicenç Villatoro, quan afirmava que aquesta va ser una condició del saló: “Era una invitació al conjunt de la literatura que es fa a Barcelona i aquesta condició era part de les regles del joc del saló. Estava en el paisatge”. Entesos. Em tranquil·litza saber que, a banda de les condicions del Saló de París, l’Institut Ramon Llull no hagi variat l’estratègia ni cap criteri en el treball, lloable i potent, de difusió de la llengua i la cultura catalanes. Em sembla força encertat haver triat el criteri de la traducció a l’hora de seleccionar els autors. Escriptors com Jaume Cabré és evident que no hi podien faltar i s’entén que Eduardo Mendoza també era una peça fonamental en aquesta viatge de difusió literària de la ciutat de Barcelona.

L’autor de Soldados de Salamina, Javier Cercas, és un dels escriptors en castellà que també participa al Saló del Llibre de París. En una entrevista recent, l’escriptor tot contestant una pregunta sobre la llengua assegurava que a Catalunya el castellà i el català tenen una convivència “sempre conflictiva”. Bo, fins aquí em sembla que tothom pot arribar a compartir aquesta opinió totalment objectiva. Qualsevol país del món que comparteix dues o més llengües, en un moment determinat hi pot sorgir una confrontació lingüística. El problema és quan l’autor Javier Cercas s’embolica intentant explicar el perquè del conflicte i ho fa amb aquesta afirmació: “Una llengua petita ha de veure la gran com una aliada sense la qual li serà difícil tirar endavant”. Home!, per aquí sí que no hi passo, Cercas! Suposo que la llengua petita deu ser la catalana i la gran, la castellana, oi?. Potser seria millor afirmar en primer lloc que la catalana no és una llengua petita sinó una llengua minoritzada. En segon lloc caldria tenir en compte que les aliances sempre són pactes a dues o més bandes i és impossible executar-les quan una de les parts, en aquest cas la llengua castellana, pretén xuclar i reduir l’altra a la mínima expressió amb eines com lleis, normatives, reglaments i tot un seguit d’armes que tenen el vist-i-plau d’un Estat que s’anomena Espanya.

Home, Cercas, no ens vulguis aixecar la camisa amb arguments de pa sucat amb oli que ja fa anys que vam perdre la innocència. Si et sembla, tal i com dius, que “crear conflictes artificiosos amb les llengües em sembla una catàstrofe”, potser que intentis dir amb veu alta i clara que hi ha una llengua que intenta sobreviure, malgrat tots els atacs. I com tu ja hauràs entès no m’estic referint a la llengua castellana.