La principal malaltia de Barcelona és la necessitat obsessiva d’agradar al món. En termes històrics el mal és recent, té només 30 anys perquè comença exactament l’endemà de la cerimònia de cloenda dels Jocs del 92, quan atletes i periodistes comencen a desfilar cap a l’aeroport del Prat per tornar als seus països i ens deixen una altra vegada sols amb nosaltres mateixos. Desfet l’encanteri, comença la nostàlgia i un buit existencial molt mal gestionat. Tant, que des d’aleshores la ciutat ja només sabrà jutjar-se a si mateixa en funció de l’opinió que el món tingui d’ella.

En l’imaginari col·lectiu, atletes i periodistes són ràpidament substituïts pel turista. El turisme com a continuació de l’èxit internacional de Barcelona. El turisme com a metadona dels Jocs. Gent de fora que ens mirarà i ens admirarà. I que portarà diners, és clar. Molts, i fàcils. El còctel és explosiu, perquè mescla psicologia social (la ciutat té mono d’atenció global) i interessos materials (la burgesia veu l’oportunitat d’abandonar la indústria i passar-se al turisme i a l’immobiliari, sectors íntimament lligats i que deixen molt més marge, molt més ràpid).

[noticiadiari]2/240054[/noticiadiari]

Des de la política ningú no ho va saber o ho va voler aturar. De fet, es va fomentar. Tampoc no hi va haver resistència intel·lectual remarcable. Vázquez Montalbán i poca cosa més. Barcelona és com és ara perquè la depressió post-Jocs va generar un autèntic pensament únic en les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques de la ciutat. El consens –de ferro– es formulava com un xantatge: “O això, o tornar a la Barcelona d’abans dels Jocs, una ciutat grisa, trista i de tercera divisió mundial”. Poca imaginació? Sí. Efectiu? També.

La victòria d’Ada Colau el 2015 va ser el primer símptoma seriós de descontentament. El pas dels anys aporta llum interpretativa sobre aquell resultat. Electoralment, treu el cap una Barcelona que es vol agradar a ella mateixa, no al món. Pares que s’afarten de veure com es posa la catifa a AirBnb mentre els seus fills no es poden permetre llogar un pis a la ciutat; joves que llegeixen als mitjans que Barcelona ho peta en no sé quin rànquing global, però ells només poden accedir a feines precàries –les que genera el model– i mal pagades, malgrat tenir preparació universitària; ments despertes que s'adonen que el model extractiu post-olímpic ha anat massa lluny. 

Vuit anys després, i a les portes d’unes eleccions municipals, toca preguntar-se si les expectatives d’aquella gent s’han acomplert. Per primer cop des dels Jocs, Barcelona ha tingut una alcaldessa que no ha governat rendida als lobbies, això és cert, i per això aquests sectors li tenen tantes ganes. També és cert, però, que si realment Colau volia fer un canvi profund, ha llegit sempre malament les relacions de forces i ha triat malament els aliats. En la primera legislatura (2015-2019), va donar l’esquena a l’únic moviment rupturista disponible en aquell moment, l’únic que permetia refundar el país i, per tant, la ciutat: l’independentisme. Els comuns i ella van triar frenar en comptes d’empènyer, i mai sabrem què hauria passat si la tria hagués estat la inversa.

En el segon mandat (2019-2023) Colau ho ha empitjorat, acceptant el vot dels que més l’odiaven (Valls i els seus espònsors) per governar en coalició amb qui vol tornar enrere (PSC). La conseqüència és que el seu programa transformador ha tingut l’enemic dins de casa. Els sectors empresarials i mediàtics que han promogut la campanya sistemàtica sobre la presumpta decadència de Barcelona han tingut com a interlocutor preferent dins del govern municipal un Jaume Collboni que, malgrat ser el primer tinent d’alcalde, mai no ha sortit al pas per defensar la ciutat de les exageracions i mentides propagades. 

El resultat és el que és. Vuit anys després i malgrat la palanca que representa l’alcaldia, Colau no ha ampliat el seu perímetre electoral (les enquestes més generoses li donen com a molt el que ja té), i les bones intencions (que hi són) no han aconseguit modificar el model post-olímpic en allò que és fonamental. El sector turístic i les seves feines precàries continuen imperant, l’habitatge continua a preus impossibles per als nostres joves, i el que és pitjor: els autors del model (PSC) no han deixat de governar la ciutat, encara que sigui en coalició amb Colau, i ara esperen delerosos poder-la apunyalar per tornar a la sociovergència amb Xavier Trias, el candidat ideal per part de Junts per a una operació d’aquest tipus.

Les enquestes pronostiquen un quàdruple empat i sembla clar que qui tindrà l’última paraula no seran les urnes sinó les aliances postelectorals. Hi ha quatre candidats amb possibilitats, però atenent als discursos i programes, només hi ha dos blocs: el bloc del tornar enrere (Collboni-Trias) i el de continuar endavant (Maragall-Colau). Barcelona fa una tria històrica aquest mes de maig. Lobbies versus autoritat democràtica. El 2015 es va obrir la tapa i ara hi ha una Barcelona que la vol tancar per sempre. Si l’endemà de les eleccions Maragall i Colau no saben llegir el moment històric, les conseqüències seran de llarga durada.