L'altre dia vaig tornar al Gòtic. Feia mesos que no baixava al que va ser el meu barri durant gairebé dos anys. I, com llavors feia sovint, vaig perdre-m'hi sense rumb. L'olor d'humitat dels carrers foscos i estrets em va envair de nostàlgia. Fins i tot em va alegrar constatar que, més enllà de la gimcana d'esquivar turistes, la mala vida continuava atrinxerada a la plaça de la Muralla (Traginers) i a la del Tripi (George Orwell). Són pràcticament l'única resistència que encara aguanta, perquè just després vaig descobrir que la majoria dels meus antics veïns del carrer d'en Gignàs ja no hi eren. Els seus pisos han passat a mans de grans inversors que, després de reformar-los, els trauran sucosos rendiments en forma d'hotels de luxe i apartaments turístics.

És un desterrament en tota regla. I no només al Gòtic, les expulsions s'han estès per tot Barcelona. O no us passa que cada vegada són més els companys, amics i coneguts que en són víctimes? Gent jove que se separa i que ha de tornar a compartir pis perquè no pot assumir en solitari el lloguer d'un pis, parelles que han de marxar a altres ciutats de l'àrea metropolitana perquè els han apujat abusivament el preu del lloguer amb la renovació del contracte, o que tornen al poble on sí que poden comprar-se un pis digne per un preu raonable...

Encara hi ha qui defensa la gentrificació i la justifica com un procés inevitable per a una de les millors ciutats del planeta. Però ningú ha d'oblidar que Barcelona, més enllà de la Sagrada Família, el Camp Nou i la Rambla, és sobretot la seva gent. Els veïns i els botiguers que ens creuem cada dia, coneguts i saludats, que amb el temps es converteixen en actors imprescindibles de la nostra quotidianitat, d'aquells carrers en què vivint, acabem dibuixant la nostra zona de confort, aquell espai que anomenem barri.

Per això tots els que hem fet d'aquesta ciutat casa nostra, hauríem d'exigir als polítics que ho aturin. I més ara que s'acosten les eleccions del 26 de maig, i que Barcelona es convertirà en l'escenari on els partits lliuraran la seva batalla política. En aquest context i veient com es comencen a perfilar les candidatures, hi ha el risc que aquesta sagnant problemàtica quedi eclipsada. El pols per l'hegemonia nacional, per ser la primera força del país, no pot fer oblidar que som davant d'unes municipals.

Per això tots els candidats, els que vulguin Guanyar Barcelona, o Capgirar-la, o que sigui la del Sí, la del Progrés o la del Canvi... els que la veuen com la capital d'un nou estat o com la segona ciutat d'Espanya, han d'entendre que és urgent, que cal posar d'una vegada per totes la seva gent al centre del debat. Si no, Barcelona acabarà convertida en una mena de Port Aventura, i per parcs temàtics, ja tenim el Tibidabo. Aquí deixo un lema, a qui li pugui interessar: "Barcelona serà la seva gent o no serà".