Una de les primeres conclusions del judici contra el cas Kitchen no és menor, que diria un dels seus protagonistes. Resulta que tots els indicis anaven en la bona direcció: M. Rajoy té tots els números de ser Mariano Rajoy. L'expresident del govern espanyol ha estat un dels noms més citats en la sessió d'aquest dilluns a l'Audiència Nacional en el transcurs de la declaració de Luis Bárcenas, l'extresorer del PP que tenia anotats tots els pagaments en diner negre als dirigents del partit. Ha admès que va encarregar a un pres que eliminés un àudio que tenia guardat al núvol que implicava Rajoy en el finançament irregular de la formació. Testimoni rellevant, cap sorpresa.
El judici de la trama, amb Jorge Fernández Díaz assegut al banc dels acusats, exemplifica fins a quines alçades del govern espanyol havia arribat no només la taca de la corrupció, sinó les maniobres per intentar ocultar-la. El cas, si no fos perquè està basat en un sumari i en anys d'investigació -no sempre senzills, tenint en compte que hi ha jutges que perden la imparcialitat quan veuen les sigles de la gavina sobrevolant els tribunals-, podria ser perfectament una obra de ficció. El pic: quan un pres disfressat de capellà va intentar segrestar la família de Bárcenas. Hi ha episodis com aquest, o com el material fotogràfic del mòbil de Koldo García, que només es poden explicar des de Torrente.
Faria gràcia, en tot cas, si no se sabés que bona part de les maniobres que engloba la Kitchen porten el segell de la policia patriòtica. Un terme d'aquells que són una nebul·losa, si no s'aporta el context necessari. Bàsicament, aquests agents -cobrant dels impostos de tots els ciutadans, per cert- es van convertir en peons de qui manava en aquell moment per lesionar els enemics interns. Els anys de Rajoy a la presidència del govern espanyol van viure una guerra soterrada entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal per una successió que es va produir de manera abrupta per la moció de censura de Pedro Sánchez i la tria, precipitada, de l'ara inversor Pablo Casado.
Quan es tracta d'escrutar si es van cometre irregularitats contra els enemics interns, això sí, la justícia hi té alguna cosa a dir. Per l'Audiència Nacional hi han desfilat comissaris i exministres de l'Interior, i aquesta setmana compareixerà el mateix Rajoy. En canvi, cap d'ells formarà part d'un procediment contra l'Operació Catalunya. Per què? Perquè una cosa és molestar una facció del PP -que, en el fons, és com buscar les pessigolles d'una facció de l'Estat- i una altra de molt diferent -i molt més acceptable- és moure cel i terra per aturar el procés. Que calia carregar-se un banc andorrà? Endavant. Que calia mentir sobre els comptes a l'estranger de Xavier Trias? Cap problema.
L'Operació Catalunya, val més assumir-ho per no caure en la queixa permanent, no es jutjarà mai perquè cap estament judicial pot dimensionar com a delicte tot el que va passar. I el PSOE, que en teoria té una aproximació diferent al tracte amb la dissidència, va ser qui va fer servir Pegasus per espiar els dirigents d'un moviment que encara transita pel dol d'una derrota rotunda. I potser tampoc és bona estratègia, per part dels represaliats, menystenir els líders progressistes que es van reunir a Barcelona el cap de setmana. Potser sí que algun d'ells és un pocavergonya, com va dir Carles Puigdemont, però almenys s'esforcen a transmetre il·lusió i ganes de guanyar. No ho pot dir tothom.