El 2017 serà un any de tribunals. El calendari ve carregat a Catalunya de judicis polítics -per obra i gràcia d'un Estat que posa a ratlla el procés lluny de la taula de negociació- i de grans causes de corrupció, com el cas Palau. Però els primers focus de l'any s'han encès en una altra seu judicial, l'Audiència Nacional espanyola, on aquest dilluns Luis Bárcenas ha reconegut l'existència de la caixa B del PP. "Era un comptabilitat extracomptable", ha raonat l'ex-tresorer dels populars per certificar l'existència de les finances opaques del partit. Ras i curt. Patirà el PP i també Ciutadans, que tindrà feina per defensar el seu acord amb els populars i alçar, alhora, la bandera de la regeneració.

Bárcenas parla clar i provoca ferides, que couen i es veuen. Tot i l'intent de desvincular les aportacions d'empresaris de possibles tractes de favor -"eren donatius que no tenien caràcter finalista, es feien a canvi de res", ha afirmat davant del jutge-, el més rellevant del relat de Bárcenas és l'asseveració que Mariano Rajoy coneixia les activitats il·lícites de Francisco Correa i que no les va denunciar. El testimoni de Bárcenas assenyala l'inquilí de la Moncloa i en qüestiona la seva legitimitat. La demostració que la declaració té càrrega de profunditat és que el PP ha esquivat quasevol reacció pública a l'estratègia de defensa de l'ex-tresorer.

Bárcenas confirma veritats que ja donàvem per certes. Primer, que la comptabilitat del PP era tèrbola. Segon, que la relació de conveniència entre l'organització i els grans empresaris espanyols era fèrtil. I, tercer, que Rajoy i la ministra Cospedal eren ben conscients de la llibertat amb què actuava Correa i quines implicacions tenia per al partit. Per molt menys, a Europa han dimitit primers ministres. A Espanya encara es penalitza més cobrar per assessorar Veneçuela que governar un país i dirigir un partit amb l'ombra permanent de la corrupció. Rajoy, que sempre ha esquivat compareixences i aclariments, no s'explicarà encara que l'esquitxi fins al capdamunt la porqueria de Gürtel. Esclar que Federico Trillo també va poder fer d'ambaixador a Londres portant la pesada càrrega dels cadàvers del Yak-42. 

Les vides de Rajoy evidencien la debilitat de l'esquerra constitucionalista, enfangada en lluites caïnites que dinamiten l'alternança, i la inexistència d'una majoria a l'estat espanyol capaç d'oferir avui a Catalunya un projecte atractiu de convivència. Esperant dimissions que no arriben (ni arribaran), és pertinent fer-se algunes preguntes. Per què cada cop que un dirigent d'ERC trepitja un plató de televisió estatal s'evoca la família Pujol per qüestionar els pactes amb l'antiga Convergència mentre es ven com un exercici de responsabilitat que el PSOE faci president un Rajoy desacreditat per la corrupció? No semblen paràmetres equivalents. Seguint les mateixes premisses, tampoc seria aconsellable que Catalunya assolís acords amb un govern tan tacat per les irregularitats com ho és el del PP. Pot ser creïble una oferta de diàleg si ve de qui creu que el perímetre de la democràcia es delimita a la llotja del Bernabéu?