Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.

Faltaven unes hores perquè enterressin Benet XVI, quan la seva mà dreta i secretari vitalici, l'arquebisbe Georg Gänswein, va llançar un dard verinós contra el papa Francesc. En una entrevista concedida al setmanari catòlic Die Tagespost, Gänswein lamenta que Bergoglio hagi restringit les misses celebrades en llatí i d'esquena als fidels. El ritu tridentí és només un residu de l'Església preconciliar a què ja només s'aferren els sectors més rovellats del Vaticà. Entre ells Gänswein.

Més enllà de les controvèrsies teològiques, les acusacions de Gänswein semblen ressuscitar una remota querella lingüística. Hi va haver un temps en què el llatí clàssic pertanyia a les classes il·lustrades de l'antiga Roma mentre que la plebs i la soldadesca es desenrotllaven en un idioma malejat que encara anomenem llatí vulgar. Les llengües romàniques que parlem avui dia representen l'escissió entre la parla viva dels estrats populars i la llengua anquilosada de la metròpoli. Digues-me com parles i et diré a quina classe social pertanys.

Per descomptat, la preocupació de Gänswein no és d'índole idiomàtica, sinó que té una arrel ideològica. Per això crida l'atenció que els obituaris de Benet XVI, fins i tot aquells que el titllen de conservador, hagin passat sense grans sorolls sobre la seva etapa com a prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, abans coneguda com a Sant Ofici i molt abans com a Inquisició. El va nomenar Joan Pau II el 1981, el mateix any en què Ronald Reagan ascendia a la presidència dels Estats Units i conformava una aliança neocon al costat de Margaret Thatcher.

En plena paranoia anticomunista de la guerra freda, el Vaticà va carregar contra els cristians de base d'Amèrica Llatina i va censurar la inspiració marxista de la lluita contra la pobresa. Els parers del cardinal Ratzinger poden llegir-se en un exemplar de 1984 de la revista catòlica 30 giorni. La teologia de l'alliberament, diu Ratzinger, confon el cristianisme amb l'ètica social. Joan Pau II havia enviat poc abans un encàrrec als bisbes africans: la solidaritat no s'ha d'exercir sobre els fonaments de la lluita de classes.

Ratzinger va perseguir aquells teòlegs el pensament dels quals no s'ajustava a l'estret marc pontifical. Leonardo Boff va ser apartat de la docència. El mateix càstig de “silenci obsequiós” recauria anys més tard sobre la teòloga brasilera Ivone Gebara, que s'havia atrevit a reclamar la despenalització de l'avortament. Ja sota el papat de Benet XVI, els assajos del jesuïta Jon Sobrino van ser titllats d'“erronis i perillosos”. Nebot denuncia que les purgues de Ratzinger són paral·leles a la guerra bruta nord-americana contra les nacions d'Amèrica Llatina.

Volent o sense voler, l'Església de Benet XVI va actuar com el braç religiós del Pla Còndor i va contribuir amb les seves depuracions a la Croada neoliberal contra les masses empobrides del territori llatinoamericà. I ho va fer en llatí i d'esquena al poble.