Espremem els darrers dies de l'any i comencem a fer els balanços de tot allò que ha passat i hem viscut els darrers dotze mesos. A tot arreu parlarem d'una protagonista: la pandèmia.  Però, no podem ignorar que la incertesa ha estat i és la protagonista que s'ha amagat darrere cada evolució de la pandèmia o de cada decisió política, i fins i tot, darrere totes les decisions polítiques que es podrien haver pres i no s'han pres. Encara que arribin ja les vacunes, sabem que no podem saber quan s'acabarà la pandèmia ni la crisi sanitària. Tampoc sabem quina serà la magnitud ni els efectes de la crisi econòmica que porta aparellada. El que sí que sabem és que no hem viscut una simple interrupció de la nostra vida ni de la societat. I malgrat que ens costi d'assumir, o ens faci por verbalitzar-ho, les dimensions de la crisi social i econòmica que ha desencadenat la Covid-19 són històriques.

En aquests moments de clarobscurs sempre apareixen forces i elits potents i organitzades que creuen i volen que es continuï com abans. De fet, fins i tot volen aprofitar la crisi per a accentuar i accelerar canvis que ja s'estaven començant a produir en el període anterior, és a dir, una acceleració del projecte neoliberal. Recordem que aquest abans ja ve marcat per la desigualtat i la inequitat, i per tant, per la pobresa. Aquest abans pot tenir una representació en l'Índex de Progrés Social (IPS), una espècie de PIB social elaborat per la Comissió Europea. I mentre en relació amb el PIB Catalunya s'ubica al lloc 109 del rànquing, en relació amb l'IPS ocupa la posició 135. Una nova constatació que el creixement econòmic capitalista va unit a la destrucció dels mitjans de vida de molta gent o a la precarietat dels que estan als escalafons més baixos del mercat laboral.

Enmig d'aquesta incertesa, hi ha una campanya electoral i l'aparició dels Fons de Recupeació de la UE, el programa anomenat Next Generation UE, que a Catalunya (com a l'Estat) les forces polítiques que governen han rebut amb gran entusiasme. Però a l'espera de conèixer la versió definitiva del Reial Decret que es publicarà al BOE el pròxim 31 de desembre hi ha alguns elements que ens haurien de fer despertar totes les alarmes i organitzar les respostes.

Aquests fons consoliden el model privatitzador de les aliances publicoprivades, a través dels denominats Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE). Les aliances publicoprivades són fórmules perquè el sector privat construeixi i gestioni béns o serveis tradicionalment públics com hospitals, escoles, carreteres, vies fèrries, aigua, sanejament o energia. Estan sostingudes amb garanties públiques de manera que traslladen els riscs al sector públic. Les seves pràctiques comptables permeten als governs mantenir el projecte fora dels seus comptes i per tant, no són transparents ni auditables. Dit d'una altra manera, en pro d'una suposada eficiència del capital, s'exclou el control democràtic, i a més, el fet que es cedeixi el control privat de grans inversions crea una pressió constant a les autoritats públiques perquè desregulartizin i desenvolupin normativa en favor dels grans inversors. Una espiral destructiva que genera més desigualtat i menys democràcia. Així, si la crisi de 2010 va servir per salvar els bancs, la crisi desencadenada amb la Covid-19 té tots els números per ser la crisi que servirà per rescatar l'Ibex-35 i els mercats financers internacionals.

Un altre dels elements clau d'aquest programa és qui dicta les regles del joc, o dit d'una altra manera els interessos de qui presta els diners o dona les subvencions per fer o no unes polítiques concretes. Perquè no podem obviar que bona part dels diners del Next Generation EU procedeixen de bons emesos per la Unió Europea, que algun dia s'hauran de retornar amb interessos. Vam veure amb Grècia, així com els darrers 50 anys amb els països empobrits, com el deute és una eina de control de les polítiques públiques. I aquests dies n'hem vist una de les primeres mostres: el sistema de pensions. Fa mesos que la Comissió Europea demana una reforma del sistema de pensions i fa pocs dies vam veure com el govern espanyol ja té sobre la taula una nova contrareforma que entre d'altres les retalla i privatitza.

Rescatar l'Ibex-35 i retallar les pensions està lluny dels grans discursos de canvi sobre un nou model productiu i transició ecològica que tant el govern de l'Estat com el govern català van brandar a l'inici de la pandèmia. I malgrat que l'escenari pot semblar desolador, malgrat que ens fan creure que totes aquestes decisions són inevitables, tenim el deure de seguir treballant alternatives que afrontin les transformacions estructurals d'aquest sistema econòmic: democràcia econòmica, serveis públics i transició ecosocial. Perquè si no viurem l'austeritat en diferit.