El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ja han fet la primera de les reunions que es faran. Tot un èxit, i sense pal·liatius.

Només els del "com pitjor, millor" d’aquí i d’allà no qualificaran el sol fet que hagi existit la reunió com un èxit. Per a ells serà un fracàs, una humiliació, una baixada de pantalons i demanaran, sobretot a Catalunya, la dimissió de Torra. Son els mateixos que es van oposar a participar en la moció de censura a Rajoy.

Com era més que previsible, Pedro Sánchez no ha acceptat el dret a l’autodeterminació, però ha reconegut que el conflicte és polític i que s’ha de resoldre, per tant, políticament. Això sembla obvi, però a l’Espanya del “A por ellos” això és un avenç molt significatiu.

Vol dir això que el que demanda la majoria parlamentària a Catalunya ja és al sac i ben lligat? Rotundament no. El que vol dir és que a través del diàleg i de les negociacions que es faran s’aniran concretant acords i diferències, que és el que passa sempre. D’entrada, es posa en marxa la comissió bilateral Estat-Generalitat que no es reuneix des del 2011.

Però a ningú se li escapa que a Catalunya la "relació inversament proporcional" en vigor causarà esquinçada de vestidures. Com és sabut, a “més normalitat, menys confrontació”, i això és el que els líders polítics del que ha passat a Catalunya, sobretot des del mes de setembre i octubre, no han volgut o no han sabut o no han pogut explicar. I ara ho hauran de fer, ja que no es pot viure del i en el simbolisme de forma permanent.

El president de la Generalitat ha arribat a qualificar la reunió, fins i tot, de "canvi d’etapa" i s’ha mostrat molt satisfet per haver pogut parlar de tot.

Sembla mentida, però és així. En un mes hem passat de la crispació més absoluta a l’obertura d’una nova etapa que, d’entrada, ha permès que torni la política en majúscules.
Les diferències entre el govern de la Generalitat i el d’Espanya son profundes. Negar-ho seria ridícul, com també seria ridícul dir que Espanya impulsarà o acceptarà el dret a l’autodeterminació en, per exemple, 18 mesos.

Tot dependrà, com sempre, de la correlació de forces que hi hagi a Catalunya i a Espanya. Però torno a insistir en la necessitat que els líders polítics expliquin amb claredat què passa. Els ciutadans que els han fet confiança s’ho mereixen.

Mantenir que es fan "polítiques republicanes" o que "som república" mentre s’obeeix fil per randa la legalitat espanyola, la constitucional i l’estatutària, pot fer guanyar eleccions, però no deixa de ser un engany o, si ho voleu més suau, un contrasentit.